Hauria de tornar-la a veure per precisar els petits moments decebedors que "espatllen" una escena, i explicar-me el perquè. Un exemple que recordo: el transcórrer de la baralla definitiva, la de les navalles, se'm fa estrany perquè no es puntúa tan bé el canvi entre els punys i els punyals, entre el "juguem a barallar-nos" i la patinada cap a l'homicidi. A la primera quedava molt clar, quan la intervenció d'en Toni no funciona i els líders treien les navalles, en un moment molt puntuat, per la música i tot plegat, que provocava un ensurt irrefutable per molt que pogués ser una mica esperat. En la segona, veureu que no és talment, que no hi ha ensurt musicat, i que van fent en un pretès crescendo fins que apareix una navalla per terra, després, a més, de que ja hem vist prou que s'havien armat fins a les dents. És només un exemple, però són petites coses que, en suma, rebaixen la qualitat envers les expectatives. Si vols refer el que ja era perfecte, corres un gran risc.
Bé. És clar que comparar-la amb la versió referent sempre és feixuc per a la pel·lícula més jove, perquè en tenim més expectatives que mai. Per ara, només vinc a fer una valoració general de la primera impressió rebuda.
Voldria apuntar a l'aspecte més important que m'ha fallat, i és que penso no s'ha transmès el ball i les coreografies de manera tan purament vibrant com en la pel·lícula original. No crec que sigui "culpa" dels ballarins, que fan una feina excel·lent. Crec que és un tema de direcció, la cinematogràfica més que no pas la coreogràfica, tot i que van maridades. És delicat, això d'apuntar a un "error" que no ho és més que de manera subjectiva, volent posar-se una estona en el rol de director per, al cap i a la fi, fer de crític i mirar d'explicar-se plausiblement per què no puja l'espuma com voldríem, perquè no obtenim tan de plaer o èxtasi quan veiem el ballar. La cosa varia segons la presa o l'escena. En general, diria que l'antiga, en el pas de fotografiar la dansa, presentava els balls de manera més teatral i brillant, amb més focus i simplesa de visió, en genial equilibri entre dansa i espai, entre moviment i captura. La nova versió, en canvi, ofereix una percepció més dispersa i esborronada; potser per l'abundància de distraccions supèrflues i de plànols diferents. Com a resultat, la dansa no "il·lumina" tant a l'espectador fins a l'èxtasi, sinó que el captiva de manera més intermitent i dóna la sensació que no percebem amb plenitud totes les parts del ball. No us ha passat que, veient West Side Story (1961), tendíeu a voler reproduir quelcom dels balls tal i com els recordàveu? Podies fer-ho pausant un vídeo, de la mateixa manera que els fans de Michael Jackson s'aprenien amb notable perfecció el ball del vídeo-clip Thriller (1983). N'estic segur que alguna gent ha provat de fer-ho amb West Side Story. Penso que, per això que us deia de la claredat, la tasca de la imitació resulta més fàcil amb la original que amb la nova versió. Aquesta resulta, per tant, més encriptada. Bé, aquest és el meu parer, per ara. És difícil d'explicar.
D'altra banda, posats a filar prim i voler concretar coses en l'aspecte de la dansa, diria que he rebut una impressió de millora pel que fa als moviments dels Jets en particular. Sembla com si el darrer coreògraf o coreògrafa, el nom del qual no he trobat, hagués apuntat conscientment a perfeccionar la dansa dels Jets, reduïnt els tocs de joc pueril, els tocs infantils (recordeu els moviments còmics de cap durant el Mambo al gimnàs?) i accentuant ara l'elegància dels gestos grans i àgils que ja havia introduït Jerome Robbins, com ara els gestos que connoten un avió que vola.
En canvi, pel que fa a la dansa dels Sharks, penso que la veritable potència que hi havia ha minvat, com es pot veure a la peça America, subsituïnt l'elegància que encapçalava, de manera inigualable, el gran George Chakiris, per gestos que apunten al tòpic evident o cliché de macho latino en tots els homes de la banda; sobretot, amb la concepció del nou Bernardo boxejador. Aquest és un error, al meu parer, no tan sols per l'empobriment del ball sinó per l'anacronisme del probable substrat que inspira la dansa. En la original, els toreros i els balladors de tango eren probablement el ben triat referent per al moviment dels Sharks, mentre que en la nova, sembla com si la cosa s'inspira més aviat en les maneres estranyes d'uns latin kings, vull dir amb tot allò que constitueix una mena de fatxenderia gestual més pròpia de les males maneres i el torment mental que no pas l'elegància de la seguretat i l'equilibri. M'ho explico talment perquè penso que l'imaginari nord-americà ha tractat sovint de retratar l'arquetip d'home latino, de vegades apologèticament (com una mena d'exotisme romàntic, de confecció anglosaxona, atret per allò seductor i misteriós en la imatge estranya del forani) i de vegades despectivament, com passa en l'actualitat. Penseu en Scarface (1983) o en la sèrie Breaking Bad (2008-2013), i ja veureu que la imatge del latino resulta en una caricatura de personatge ingenu, impotent, ridícul. Per a mi, el que resulta ingenu és haver retratat els Sharks amb els amaneraments despectius d'avui en dia i no pas amb la noció anterior, que és la que probablement predominava en l'època en què es sitúen els fets.
Pel que fa a les noies, m'ha semblat que les Jets gaudien més ara d'aquesta particular millora imaginativa que us deia, volant ara a tota pastilla amb gestos i moviment que no tenen res a envejar als nois, mentre que les Sharks s'han vist de nou limitades, com ja m'ho va semblar que estaven a la original, a les faldilles i l'estil d'inspiració Salsa/Rumba/Cha-ha. No obstant, penso que a la versió original la Rita Moreno i el seu sèquit brillaven més en els seus números, a saber, en part gràcies a la intensitat i passió de l'actriu, en part per la direcció coreogràfica de Jerome Robbins, i en part per la direcció de la pel·lícula, a càrrec d'aquell i de Robert Wise.
M'atreviria a dir, per acabar, que m'ha resultat sobrant o innecessari tot allò que la nova versió ha aportat pel que fa a allargament dels diàlegs en les escenes purament dramatúrgiques, és a dir, les escenes sense ball. Està clar que els personatges parlen més, però no em sembla que diguin coses més enllà de l'anecdòtic (que en Toni ha estat a la presó, per exemple) o per mirar d'adequar-se a valors, gustos o fins i tot vocabulari actual (sobre això darrer, advertiu també els canvis en algunes lletres de les cançons). M'agrada més la simplesa de la original, feta en el seu moment i sense anacronismes, on el que no hi és no tenia per què ser-hi i per tant era innecessari, perquè tot el que conté ja tenia la seva funció, més simbòlica i poètica que explícita o referencialment, per conduir els temes de l'obra i per a l'equilibri de la mateixa. En síntesi, diria que el proverbi aquell de "menos es más" resulta ben adient a l'hora de comparar les dues versions de West Side Story.
Tan posat a comparar, m'agradaria poder viatjar en el temps i l'espai i veure l'obra de teatre original, el musical que va arribar a Broadway el 1957, o com a mínim alguna reproducció posterior. Tinc entès que un dels propòsits de l'Spielberg, si no m'equivoco, ha estat el de ser més fidel a l'obra original, però sobre això no en puc dir res ja que no la conec. La meva experiència amb West Side Story, com la de la majoria, ha estat la del cinema.
Això és tot. I ara... deixem-nos de sermons i tothom a ballar!
A.
