No me'n puc estar de recomanar aquest migmetratge (i.e.: entre 30 i 60 minuts de durada) que s'acaba d'estrenar. La pel·lícula té una durada de 40 minuts i, des del meu punt de vista, resulta una obra revolucionària. Per què afirmar tant? Doncs, primer de tot, perquè entendreu que no té un 'guionista' en el sentit tradicional del terme. Com veureu, The wonderful story of Henry Sugar (2023) és una adaptació literària (de la literatura al cinema), però no ho és en el sentit tradicional. És a dir, que s'ha pres un dels textos de l'escriptor Roald Dahl (1916-1990) i s'ha dut a terme en la seva integritat, sense modificacions, canvis ni alteracions. El text sencer, i punt. Ni una paraula més, ni menys. És clar que, a partir d'aquí, la resta d'elements que s'hi sumen (tot el que és cinema, diguem-ne) han de preparar-se molt bé i, en aquest sentit, sí que hi ha un treball de guionatge, a càrrec del director i guionista Wes Anderson, a qui caldrà prestar més atenció, em dic, a partir d'ara.
Aplaudeixo moltíssim aquest treball, a banda de resultar tan graciós, amable i distret per a l'espectador, per això que us deia de resultar un traspàs o trasvasament d'un text al cinema. Enlloc de modificar el text literari, el que es fa és emprar els elements del cinema per tal de conduir el material, en la seva integritat, a la pantalla. Em sembla revolucionari, com us deia, perquè penso que resulta un bon cop a l'estómac a la tendència del mainstream actual de despreciar la paraula en benefici del visual. Els guions pobres amb visualitat i efectes digitals ben fets són un fenòmen abundant. Això no ha estat pas sempre així. Penseu en les pel·lis antigues en blanc i negre, des del sonor i fins a aproximadament els anys '50 del s.XX. En aquelles, hi havia mogollón de diàleg i les situacions eren sovint molt estàtiques dins una escenografia gairebé teatral.
En el mateix sentit, també m'encanta que, enlloc de procedir a "convertir en acció" allò que és paraula i representar-nos les situacions mitjançant una interpretació realista de tot plegat, la qual cosa suposa una gran despesa en vestuari, atrezzo, etc., com es fa habitualment, s'opta per una mena de transposició figurativa i molt imaginativa, més pròpia del teatre que del cinema. Ho trobo molt original i, ho reitero, molt revolucionari si considerem que es trenquen límits.
Tan sols recomanaria: preneu un text d'un bon escriptor, com per exemple el bo d'en Roald Dahl (dels millors autors de literatura fantàstica que he tastat mai, juntament amb Christine Nöstlinger o J.R.R. Tolkien, per dir-ne alguns) i gaudiu-ne tranquil·lament, prenent-vos tot el temps que volgueu. Després, adoneu-vos que, gràcies a exercicis com els del migmetratge en qüestió, ara podeu fer-ho també mitjançant la pantalla, si ho voleu, escoltant la veu i mirant als ulls dels actors que treballen esplèndidament en un producte que té tant de teatre com de cinema. Gràcies, senyor Wes Anderson, qualsevulla la persona que siguis, per aquest treball tan especial! Tan de bò n'hi hagi més!
A.
Aplaudeixo moltíssim aquest treball, a banda de resultar tan graciós, amable i distret per a l'espectador, per això que us deia de resultar un traspàs o trasvasament d'un text al cinema. Enlloc de modificar el text literari, el que es fa és emprar els elements del cinema per tal de conduir el material, en la seva integritat, a la pantalla. Em sembla revolucionari, com us deia, perquè penso que resulta un bon cop a l'estómac a la tendència del mainstream actual de despreciar la paraula en benefici del visual. Els guions pobres amb visualitat i efectes digitals ben fets són un fenòmen abundant. Això no ha estat pas sempre així. Penseu en les pel·lis antigues en blanc i negre, des del sonor i fins a aproximadament els anys '50 del s.XX. En aquelles, hi havia mogollón de diàleg i les situacions eren sovint molt estàtiques dins una escenografia gairebé teatral.
En el mateix sentit, també m'encanta que, enlloc de procedir a "convertir en acció" allò que és paraula i representar-nos les situacions mitjançant una interpretació realista de tot plegat, la qual cosa suposa una gran despesa en vestuari, atrezzo, etc., com es fa habitualment, s'opta per una mena de transposició figurativa i molt imaginativa, més pròpia del teatre que del cinema. Ho trobo molt original i, ho reitero, molt revolucionari si considerem que es trenquen límits.
Tan sols recomanaria: preneu un text d'un bon escriptor, com per exemple el bo d'en Roald Dahl (dels millors autors de literatura fantàstica que he tastat mai, juntament amb Christine Nöstlinger o J.R.R. Tolkien, per dir-ne alguns) i gaudiu-ne tranquil·lament, prenent-vos tot el temps que volgueu. Després, adoneu-vos que, gràcies a exercicis com els del migmetratge en qüestió, ara podeu fer-ho també mitjançant la pantalla, si ho voleu, escoltant la veu i mirant als ulls dels actors que treballen esplèndidament en un producte que té tant de teatre com de cinema. Gràcies, senyor Wes Anderson, qualsevulla la persona que siguis, per aquest treball tan especial! Tan de bò n'hi hagi més!
A.
