Tolkien (2019)

Fa pocs dies vaig veure la pel·lícula Tolkien (2019). El cert és que no em va agradar gaire i em va decepcionar molt.

Crec que l'origen del problema estava en el guió. Em sembla evident que la història que s'explica està sobretot inspirada en alguns dels documentals que es varen realitzar per a l'edició extensa en DVDs de la trilogia The Lord of the Rings (2001, 2002, 2003) de Peter Jackson. Tot i que, al meu parer, aquells són uns excel·lents documentals, el succedani que n'és la pel·lícula Tolkien deixa molt que desitjar. Aquells breus documentals sintetitzaven molt bé una gran quantitat d'informació, amb impressions i idees interessants recollides d'entre els diversos autors que han escrit sobre Tolkien i la seva obra, amb l'aportació de bona part d'aquests i d'altres professionals, artistes i coneixedors del material, molts dels quals varen participar en la realització de les pel·lícules, com ara la guionista Philippa Boyens o els il·lustradors Alan Lee i John Howe. Aquells documentals fomenten i enriqueixen el coneixement i l'interès per l'obra de Tolkien, alhora que inciten bé a llegir-la. Trobo que la pel·lícula Tolkien no aconsegueix res d'això, ni en el més mínim. Considero que s'ha fet un esforç molt pobre per dramatitzar la joventut de l'escriptor.

La sensació resultant, després de veure-la, és una combinació de diverses sensacions decepcionants. Una, per als aficionats a Tolkien, és la de no haver tingut el plaer de tastar o descobrir res de nou i de tampoc haver gaudit en el procés de corroborar el que ja sabíem a partir dels documentals. Una altra sensació és la d'aguantar una història poc treballada, que de principi a fi té gust de superficial i, conseqüentment, ens resulta inversemblant. Evidentment que la vida de Tolkien, no tan sols la seva joventut, és un material força interessant, però la pel·lícula falla en aconseguir cap moment que li faci justícia.

La pel·lícula presenta els personatges de Tolkien, els seus col·legues i la seva estimada Edith, com en un món adolescent atrapat dins un món d'adults, amb les consegüents aventures escapistes que inclouen, a més de l'alcohol i d'alguna "gamberradeta", tot el pretès imaginari fantàstic dels joves en forma de somni, il·lusió i fins i tot deliri. Aquesta fórmula de l'escapisme adolescent com a fuïta provocada sota la pressió del món adult és, al meu parer, un greu error davant la tasca de tractar la vida de Tolkien. Al cap i a la fi, penso que Tolkien i el seu entorn d'amistats varen ser persones a qui va tocar ser adult més d'hora del que entenem per normal.

És clar que la vida privada de l'escriptor romandria en el record discret d'aquells i aquelles que el van conèixer, molts dels quals ni tan sols avui estaran vius. Per tant, entenc que una dramatització requereix l'esforç d'imaginar i confeccionar moments, i que en el cas de biografiar una vida com la de Tolkien, sobre la qual no en tenim gaire informació, per no dir gens d'experiència, la tasca no pot ser fàcil. Desitjaria que els guionistes haguéssin fet un esforç molt superior.

Però què els hi suggeriria en concret, jo? Potser no els hi diria res, però com a mínim no puc evitar rumiar-hi una mica. D'entrada, m'hagués interessat per tota la vida de Tolkien, no tan sols la joventut d'estudiant, tot i que sí hagués reduït els episodis adults, del Tolkien professor, el Tolkien autor i el Tolkien vell, a un metratge menor en favor de l'etapa principal.

També hauria plantejat els personatges d'una altra manera i amb un comportament corresponent. Per exemple, m'hagués esforçat en fer palesa la veritable educació i intel·ligència dels joves, mitjançant diàlegs i monòlegs que corresponguin en qualitat a tal educació i intel·ligència, més que no pas amb "etiquetes" (verbals o situacionals) que ens marquen "a hòsties" el personatge, com qui et posa bruscament un cartell davant els nassos per explicar-te quelcom. Això s'hagués aconseguit fent-los pensar i parlar veritablement com un adult en un cos jove, enlloc de seguir l'estereotip d'adolescent arrogant que pensa i parla en constant enfrontament amb la realitat (per molt que l'status d'estudiant privilegiat pugui semblar tapar o compensar-ho). Penseu en els personatges de Jonathan o Mina Harker a la novel·la Dracula (1897) de Bram Stoker, o tanmateix a la pel·lícula Bram Stoker's Dracula (1992) de Francis Ford Coppola. Quina edat creieu que tenen Jonathan o Mina? Si no recordo malament, amb prou feines tenen els 20 anys. No obstant, no parlen mai com avui en dia entenem que pot fer-ho un adolescent. Al meu parer, en el cas de Tolkien, Edith i col·legues, pertanyents a una classe social, societat i època, lloc i temps més similars als protagonistes de Dracula que al de qualsevol àmbit universitari actual, no hi hauria d'haver gaire diferència. Ja que he mencionat la novel·la Dracula, se m'acudeix que, a més d'enriquir diàlegs i monòlegs a la peli Tolkien, hagués estat savi potenciar l'ús del monòleg. La novel·la Dracula està totalment escrita en forma epistolar, cosa que la pel·lícula de Coppola respecta bastant i en treu partit. Per a una peli biogràfica de Tolkien, crec que hauria resultat tan o més idoni aquest tractament.

Afegeixo també que no considero apropiades les escenes oníriques des de les trinxeres, perquè confonen, ja que estan plantejades com si el personatge delirés. Més hagués valgut un Tolkien perfectament lúcid, tot i que ofuscat, durant l'horror de les batalles i que, havent tornat al seu país, i en tot cas recordant, alhora que lamenta la pèrdua dels seus amics i sent el deure d'escriure, sentís d'alguna manera els efectes de la síndrome post-traumàtica juntament amb la necessitat de plasmar el seu imaginari mitjançant la literatura.

Prefereixo no procedir a valorar les interpretacions dels actors i actrius. El cert és que la majoria, concretament els actors i actrius joves, em van deixar indiferent. Però com deia, penso que el problema principal es troba en el guió i crec que probablement tothom devia fer el que va poder amb un guió més aviat mediocre. Tot i així, els grans actors Colm Meaney (el clergue) i Derek Jacobi (el professor filòleg) estan esplèndids.

Bé. Això és tot. Gràcies per aguantar la parrafada. Si voleu comentar el vostre parer, us ho agrairé.

Moltes gràcies!

A.

Presentació

M'agrada molt el cinema. És clar que, a qui no? En principi només ens calen un o dos sentits que ens permetin percebre l'audiovisual, i ràpidament el llenguatge del cinema ja té la capacitat d'atrapar-nos i de restar amb nosaltres per tota la vida. Fins i tot, encara que ens manqui el sentit de l'oïda, podem treure partit dels subtítols i tenir una gran experiència amb una pel·lícula, tot i que serà una experiència diferent (i no per això menys vàlida). En tot cas, m'agrada pensar que cada persona té un procés únic de percepció, assimilació (involuntària) i comprensió (voluntària) quan mira una pel·lícula, per molt que es tracti d'una experiència cultural. Per contra de pensar en termes de cultura de masses, i considerar la gent com a ramats davant un producte de consum, m'estimo més entendre la pel·lícula com a obra d'art i el públic com a multiplicitat d'individus.

L'obra d'art, com els individus, pot resultar fascinant o totalment estòlida (mancada de raó i d'interès). Però m'interessa delimitar qualsevol consideració al regne de l'opinió, no del judici absolut. Parlar de jutjar una obra d'art implica necessàriament el dilema d'acceptar-la o de rebutjar-la, de dir "blanc o negre", "sí o no", i no es tracta d'això, com si fóssim en un òrgan de censura. La opinió, en canvi, ens permet exposar amb tanta determinació com volguem, però sempre dins un marc de prudència. El marc i els camins de l'opinió ens porten, en darrer terme, a cercar comprensió i complicitat d'enteniment. Un camí molt més encertat i interessant, que convida a emprar l'anàlisi, identificant les parts i explicant-ne la funció i la relació amb altres conceptes, i així sumant i sumant fins que la comprensió que tenim de l'objecte, en veure'l de nou com a conjunt, ha variat. També, evidentment, un comentari d'una obra requereix situar-la en el seu context, és a dir, en el seu lloc i el seu temps. Sense fer tot aquest viatge, no resultaria gaire vàlida qualsevol valoració sobre una obra d'art.

Com a espectador, trobo que el cinema té un gran paral·lel amb el menjar. Cuina, degustació, ingesta, digestió, i tot plegat. Són processos similars, i per tant hi ha una fàcil i rica correlació metafòrica. Com si es tractés d'un plat, podem valorar d'una pel·lícula el fet que estigui ben elaborada, tan si es tracta d'una obra sofisticada com d'una obra simple. Podem destacar-ne ingredients. També, per descomptat, valorarem el gust que l'obra ens proporciona, entès com el gaudi personal de rebre-la, i per a això crec que valdrà la pena explicar-ho amb les pròpies paraules i no pas fent recerca del que hagin dit crítics, estudiosos o professionals del cinema, que si es dona el cas caldrà que siguin degudament citats. Al cap i a la fi, es tracta d'un blog personal i no d'una publicació divulgativa. També és interessant parlar de com digerim una pel·lícula, del que deixa en nosaltres després de veure-la, la seva empremta immediata, o bé el record llunyà, ja sigui en forma de sensacions plàstiques o d'idees i suggestions que ens hauran arribat o que haurem elaborat. Per darrer, valdria la pena considerar si la pel·lícula ens resulta saludable o no. En això serem necessàriament subjectius. La química, la biologia i la medicina ens poden demostrar com ens afecten els aliments. Parlant de cinema, en canvi, entrarem en qüestions de tipus cultural, estètiques i ètico-morals. Ara em temo que la metàfora del menjar no donava per tant! Calia admetre que en un blog sobre cinema no desitjo ultrapassar els límits de la opinió, i caldrà també admetre que, de fet, seré sempre presoner de la pròpia subjectivitat, perquè al cap i a la fi parlem de cinema.

No m'agrada ni m'interessa TOT el cinema, ni molt menys. Generalment estic obert a la majoria de gèneres (en un futur apartat podrem parlar de la complexitat dels gèneres que trobem en el cinema), i tan sí com no, quan em recomanen eloqüentment una pel·lícula, li dono una oportunitat. Ara bé, si una pel·lícula em defrauda, perquè decididament em desagrada en un o diversos sentits o perquè m'ho fa passar definitivament malament, també em sembla just analitzar i comentar una mica el que penso sense por a ser pejoratiu. Ho considero, en aquests casos, un exercici d'expiació o de sanejament que cal fer per necessitat, de la mateixa manera que quan ens rentem. Una cosa és passar-se d'intolerant i dir que una pel·lícula s'hauria de prohibir, cosa que no faré mai, i una altra és donar-se coratge i fer l'esforç de treure's de sobre el mal gust que ens deixa una pel·lícula, per a la qual cosa no necessàriament cal carregar-se d'arguments per a destrossar-la, sinó que sovint resulta més pràctic deixar-la estar i tan sols reconèixer la indiferència que ens provoca a la fi, després de la impermeabilitat o el rebuig que hem sentit.

Durant i després de veure una pel·lícula interessant, m'agrada comprendre'n coses, en la mesura que m'és possible, i de manera tranquil·la i serena, amb comoditat i sense pressions, reflexionar. En certa manera, com en la vida, crec que amb el cinema val la pena explicar-se racionalment l'experiència viscuda.

He pensat que escriure un blog pot ajudar a millorar l'enteniment propi sobre el cinema, però voldria fer-ho de manera entretinguda. Al cap i a la fi, començo a fer aquest blog per tal de passar l'estona i ja m'he allargat massa amb preàmbuls.

Sigueu benvingudes i benvinguts!