M'agrada molt el cinema. És clar que, a qui no? En principi només ens calen un o dos sentits que ens permetin percebre l'audiovisual, i ràpidament el llenguatge del cinema ja té la capacitat d'atrapar-nos i de restar amb nosaltres per tota la vida. Fins i tot, encara que ens manqui el sentit de l'oïda, podem treure partit dels subtítols i tenir una gran experiència amb una pel·lícula, tot i que serà una experiència diferent (i no per això menys vàlida). En tot cas, m'agrada pensar que cada persona té un procés únic de percepció, assimilació (involuntària) i comprensió (voluntària) quan mira una pel·lícula, per molt que es tracti d'una experiència cultural. Per contra de pensar en termes de cultura de masses, i considerar la gent com a ramats davant un producte de consum, m'estimo més entendre la pel·lícula com a obra d'art i el públic com a multiplicitat d'individus.
L'obra d'art, com els individus, pot resultar fascinant o totalment estòlida (mancada de raó i d'interès). Però m'interessa delimitar qualsevol consideració al regne de l'opinió, no del judici absolut. Parlar de jutjar una obra d'art implica necessàriament el dilema d'acceptar-la o de rebutjar-la, de dir "blanc o negre", "sí o no", i no es tracta d'això, com si fóssim en un òrgan de censura. La opinió, en canvi, ens permet exposar amb tanta determinació com volguem, però sempre dins un marc de prudència. El marc i els camins de l'opinió ens porten, en darrer terme, a cercar comprensió i complicitat d'enteniment. Un camí molt més encertat i interessant, que convida a emprar l'anàlisi, identificant les parts i explicant-ne la funció i la relació amb altres conceptes, i així sumant i sumant fins que la comprensió que tenim de l'objecte, en veure'l de nou com a conjunt, ha variat. També, evidentment, un comentari d'una obra requereix situar-la en el seu context, és a dir, en el seu lloc i el seu temps. Sense fer tot aquest viatge, no resultaria gaire vàlida qualsevol valoració sobre una obra d'art.
Com a espectador, trobo que el cinema té un gran paral·lel amb el menjar. Cuina, degustació, ingesta, digestió, i tot plegat. Són processos similars, i per tant hi ha una fàcil i rica correlació metafòrica. Com si es tractés d'un plat, podem valorar d'una pel·lícula el fet que estigui ben elaborada, tan si es tracta d'una obra sofisticada com d'una obra simple. Podem destacar-ne ingredients. També, per descomptat, valorarem el gust que l'obra ens proporciona, entès com el gaudi personal de rebre-la, i per a això crec que valdrà la pena explicar-ho amb les pròpies paraules i no pas fent recerca del que hagin dit crítics, estudiosos o professionals del cinema, que si es dona el cas caldrà que siguin degudament citats. Al cap i a la fi, es tracta d'un blog personal i no d'una publicació divulgativa. També és interessant parlar de com digerim una pel·lícula, del que deixa en nosaltres després de veure-la, la seva empremta immediata, o bé el record llunyà, ja sigui en forma de sensacions plàstiques o d'idees i suggestions que ens hauran arribat o que haurem elaborat. Per darrer, valdria la pena considerar si la pel·lícula ens resulta saludable o no. En això serem necessàriament subjectius. La química, la biologia i la medicina ens poden demostrar com ens afecten els aliments. Parlant de cinema, en canvi, entrarem en qüestions de tipus cultural, estètiques i ètico-morals. Ara em temo que la metàfora del menjar no donava per tant! Calia admetre que en un blog sobre cinema no desitjo ultrapassar els límits de la opinió, i caldrà també admetre que, de fet, seré sempre presoner de la pròpia subjectivitat, perquè al cap i a la fi parlem de cinema.
No m'agrada ni m'interessa TOT el cinema, ni molt menys. Generalment estic obert a la majoria de gèneres (en un futur apartat podrem parlar de la complexitat dels gèneres que trobem en el cinema), i tan sí com no, quan em recomanen eloqüentment una pel·lícula, li dono una oportunitat. Ara bé, si una pel·lícula em defrauda, perquè decididament em desagrada en un o diversos sentits o perquè m'ho fa passar definitivament malament, també em sembla just analitzar i comentar una mica el que penso sense por a ser pejoratiu. Ho considero, en aquests casos, un exercici d'expiació o de sanejament que cal fer per necessitat, de la mateixa manera que quan ens rentem. Una cosa és passar-se d'intolerant i dir que una pel·lícula s'hauria de prohibir, cosa que no faré mai, i una altra és donar-se coratge i fer l'esforç de treure's de sobre el mal gust que ens deixa una pel·lícula, per a la qual cosa no necessàriament cal carregar-se d'arguments per a destrossar-la, sinó que sovint resulta més pràctic deixar-la estar i tan sols reconèixer la indiferència que ens provoca a la fi, després de la impermeabilitat o el rebuig que hem sentit.
Durant i després de veure una pel·lícula interessant, m'agrada comprendre'n coses, en la mesura que m'és possible, i de manera tranquil·la i serena, amb comoditat i sense pressions, reflexionar. En certa manera, com en la vida, crec que amb el cinema val la pena explicar-se racionalment l'experiència viscuda.
He pensat que escriure un blog pot ajudar a millorar l'enteniment propi sobre el cinema, però voldria fer-ho de manera entretinguda. Al cap i a la fi, començo a fer aquest blog per tal de passar l'estona i ja m'he allargat massa amb preàmbuls.
L'obra d'art, com els individus, pot resultar fascinant o totalment estòlida (mancada de raó i d'interès). Però m'interessa delimitar qualsevol consideració al regne de l'opinió, no del judici absolut. Parlar de jutjar una obra d'art implica necessàriament el dilema d'acceptar-la o de rebutjar-la, de dir "blanc o negre", "sí o no", i no es tracta d'això, com si fóssim en un òrgan de censura. La opinió, en canvi, ens permet exposar amb tanta determinació com volguem, però sempre dins un marc de prudència. El marc i els camins de l'opinió ens porten, en darrer terme, a cercar comprensió i complicitat d'enteniment. Un camí molt més encertat i interessant, que convida a emprar l'anàlisi, identificant les parts i explicant-ne la funció i la relació amb altres conceptes, i així sumant i sumant fins que la comprensió que tenim de l'objecte, en veure'l de nou com a conjunt, ha variat. També, evidentment, un comentari d'una obra requereix situar-la en el seu context, és a dir, en el seu lloc i el seu temps. Sense fer tot aquest viatge, no resultaria gaire vàlida qualsevol valoració sobre una obra d'art.
Com a espectador, trobo que el cinema té un gran paral·lel amb el menjar. Cuina, degustació, ingesta, digestió, i tot plegat. Són processos similars, i per tant hi ha una fàcil i rica correlació metafòrica. Com si es tractés d'un plat, podem valorar d'una pel·lícula el fet que estigui ben elaborada, tan si es tracta d'una obra sofisticada com d'una obra simple. Podem destacar-ne ingredients. També, per descomptat, valorarem el gust que l'obra ens proporciona, entès com el gaudi personal de rebre-la, i per a això crec que valdrà la pena explicar-ho amb les pròpies paraules i no pas fent recerca del que hagin dit crítics, estudiosos o professionals del cinema, que si es dona el cas caldrà que siguin degudament citats. Al cap i a la fi, es tracta d'un blog personal i no d'una publicació divulgativa. També és interessant parlar de com digerim una pel·lícula, del que deixa en nosaltres després de veure-la, la seva empremta immediata, o bé el record llunyà, ja sigui en forma de sensacions plàstiques o d'idees i suggestions que ens hauran arribat o que haurem elaborat. Per darrer, valdria la pena considerar si la pel·lícula ens resulta saludable o no. En això serem necessàriament subjectius. La química, la biologia i la medicina ens poden demostrar com ens afecten els aliments. Parlant de cinema, en canvi, entrarem en qüestions de tipus cultural, estètiques i ètico-morals. Ara em temo que la metàfora del menjar no donava per tant! Calia admetre que en un blog sobre cinema no desitjo ultrapassar els límits de la opinió, i caldrà també admetre que, de fet, seré sempre presoner de la pròpia subjectivitat, perquè al cap i a la fi parlem de cinema.
No m'agrada ni m'interessa TOT el cinema, ni molt menys. Generalment estic obert a la majoria de gèneres (en un futur apartat podrem parlar de la complexitat dels gèneres que trobem en el cinema), i tan sí com no, quan em recomanen eloqüentment una pel·lícula, li dono una oportunitat. Ara bé, si una pel·lícula em defrauda, perquè decididament em desagrada en un o diversos sentits o perquè m'ho fa passar definitivament malament, també em sembla just analitzar i comentar una mica el que penso sense por a ser pejoratiu. Ho considero, en aquests casos, un exercici d'expiació o de sanejament que cal fer per necessitat, de la mateixa manera que quan ens rentem. Una cosa és passar-se d'intolerant i dir que una pel·lícula s'hauria de prohibir, cosa que no faré mai, i una altra és donar-se coratge i fer l'esforç de treure's de sobre el mal gust que ens deixa una pel·lícula, per a la qual cosa no necessàriament cal carregar-se d'arguments per a destrossar-la, sinó que sovint resulta més pràctic deixar-la estar i tan sols reconèixer la indiferència que ens provoca a la fi, després de la impermeabilitat o el rebuig que hem sentit.
Durant i després de veure una pel·lícula interessant, m'agrada comprendre'n coses, en la mesura que m'és possible, i de manera tranquil·la i serena, amb comoditat i sense pressions, reflexionar. En certa manera, com en la vida, crec que amb el cinema val la pena explicar-se racionalment l'experiència viscuda.
He pensat que escriure un blog pot ajudar a millorar l'enteniment propi sobre el cinema, però voldria fer-ho de manera entretinguda. Al cap i a la fi, començo a fer aquest blog per tal de passar l'estona i ja m'he allargat massa amb preàmbuls.
Sigueu benvingudes i benvinguts!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada