Indiana Jones and the Dial of Destiny (2023)

Val... Per fi l'he vista! D'acord. Però aquesta vegada no sento que jo tingui gaire cosa a dir. Bàsicament, considero que està prou ben feta, la pel·li, tot tractant-se ni més ni menys que de la cinquena entrega d'una saga que va començar el 1981.

Tinc la impressió que les sagues cinematogràfiques, quan més llargues són, més tendeixen a defraudar aquells àvids espectadors que esperaven les noves entregues amb grans expectatives. Això no ho considero pas una veritat absoluta, com una llei que sempre es repeteix, sinó que és un fenòmen relatiu a diversos factors que caldria tenir en compte. És probable que una cinquena entrega es trobi amb dificultats a l'hora d'intentar satisfer "el nivell" establert en les primeres entregues. O potser no? Perquè... de què parlariem, si tractéssim d'explicar aquest pretès "nivell"? Tot plegat em fa dubtar.

Del que sí n'estic convençut és de que les pel·lícules són com el vi, en el sentit de que el pas del temps permet un cert procés que en diria... "de maduració", tot i que aquesta té lloc en el cap de la persona i no pas en la pel·lícula, que roman evidentment la mateixa.

En el cas que ens ocupa, el d'una saga, preferirem no caure en el fàcil exercici de comparar les entregues entre sí, per molt que ens agradin unes més que les altres. Cada pel·li és un treball i constitueix una unitat en sí mateixa. Cadascuna té el seu valor propi. Recomano procedir, per tant, tot posant la saga sencera en un mateix pla i acceptant que cada nova entrega, com a treball, és una conseqüència dels treballs anteriors. Tan se val si parlem de prequel·les, si es rejoveneix els personatges, o el que sigui que la ficció conté. No hi ha excepció. Una pel·lícula vinculada a una altra d'anterior sempre serà una obra consegüent, més i tot quan pertany a una sèrie de pel·lícules, a una "saga".

Només he vist Dial of Destiny una vegada, però... en línies generals, m'ha semblat correcta en tots els sentits, presentant una nova aventura d'en Jones, tot afrontant amb empenta i de manera necessària el "problema" de l'edat de l'actor i del personatge, que és essencialment un heroi d'acció, mitjançant l'acceptació del "problema de mobilitat" per tal que deixi de ser un problema i passi a formar part de la solució. L'heroi segueix fent el swashbuckler, però més resignadament que mai i amb una dosi menor d'exageració. A banda d'això... em trobo que tot està ben ritmat; que el guió no deixa que desitjar; que és ben ric en moments emocionals o emotius (més i tot que a l'estimada Last Crusade); i que, en definitiva, la cosa no resulta pas en una mera pretensió de sumar més llenya a la saga. Més aviat... sembla que hi ha un propòsit final o ulterior, ben connotat en el desenllaç (i explicitat per en Harrison Ford en entrevistes), que no és altre que el de jubilar el personatge. És a dir, cloure la saga correcta i dignament, com d'una vegada per totes. Això la pel·lícula ho aconsegueix, i quan acaba tinc la sensació que he gaudit una vegada més del mite d'Indiana Jones alhora que sento la tranquil·litat i pau de poder fer-ho per darrera vegada. La saga amb en Harrison Ford s'acaba finalment, perquè aquest personatge ell no el farà més (de fet, tinc entès que l'estrella ja es retira). Si calia una pel·lícula per satisfer a correcuita aquest anhel de tothom a qui li agrada l'Indiana Jones, trobo que els seus autors ho han aconseguit.

Potser la Disney emprendrà quelcom nou, qui sap?, però això ja serà una altra cosa. No cal desconfiar-ne a priori, penso. Quan recordo la sèrie The young Indiana Jones chronicles (1992-1993), penso que aquesta estava molt bé. No sé pas què suggerir que poguéssin fer. Per mi, després de la darrera pel·li, el teló s'ha tancat oportunament i no em cal pas engolir més Indy. Però... ja veurem què passarà.

A.

ADDENDA: Un parell de dies més tard... He vist la pel·li per segona vegada, i l'he gaudida moltíssim!

Indiana Jones and the Last Crusade (1989)

NOTA: Vaig començar aquest text fa ben bé un parell d'anys, deixant-lo abandonat fins ara. Potser degut a que tinc la pel·lícula en gran estima (la meva preferida, la number one), el meu abordatge inicial va ser una mica sobre-excitat i precipitat perquè no vaig seguir el procés prèviament après de les altres entrades, que és el de fer pluja d'idees primer, després planificar, i seguidament anar escrivint constructivament i procurant la cohesió del text en un procés cíclic que requereix nombroses revisions i correccions. Demano disculpes perquè, com a resultat d'aquell començament precipitat, el text no segueix una estructura sòlida i pot donar sovint la sensació que vaig divagant o bé que reitero sovint. Confesso, per tant, que trobo el text estructuralment deficitari, tot i que encara no deixo de revisar-lo i modificar. Gràcies!

Preàmbul personal:

Devia tenir jo uns nou o deu anys quan vaig anar a veure aquesta pel·lícula al cinema, amb el meu pare, mentre estava en cartellera per primera vegada. Tinc el record de gaudir-ho molt, però el factor mitòman de convertir-la en "la meva pel·lícula preferida de tots els temps" és fruit d'una experiència llarga, alimentada per la reiteració, en veure-la una i altra vegada. Sens dubte, és la pel·lícula que més he repetit, i sempre m'ha fascinat.

Fins aquell dia, al cinema amb el pare, encara no havia vist mai una pel·lícula d'Indiana Jones, com tampoc cap de la "saga de les galàxies". De la productora Lucasfilm, tan sols n'havia vist Labyrinth (1986) en un cinema de Badalona. Poc després, pel Nadal de 1990, vam adquirir a casa el primer reproductor de vídeo VHS i de seguida em vaig aficionar a col·leccionar enregistraments de les pel·lícules emeses per televisió. Les primeres pel·lis que vaig gravar en cintes varen ser les emissions en català (per TV3) de The Empire strikes back (1980) i Return of the Jedi (1983), que descobria aleshores. No trigaria en passar el mateix amb les emissions en català d'Indiana Jones and the Temple of Doom (1984) i Willow (1988). Finalment, jo mateix vaig llogar al vídeo-club les versions en castellà d'Star Wars (1977) i de Raiders of the Lost Ark (1981) per tal de conèixer d'una vegada les pelis originals de cada saga. En poc més d'un any, ja havia devorat gairebé tot el repertori de la Lucasfilm Ltd. i me n'havia declarat un 'fan'. Aleshores em faltaven per conèixer THX 1138 (1971) i American Graffiti (1973), que vaig veure més tard. Per cert, resulta que d'aquesta darrera hi ha una segona part: More American Graffiti (1979), però encara no l'he vista mai. Tampoc he vist Tucker: The man and his dream (1988), que és també producte d'aquesta factoria. En tot cas, bé podria dir que, quan era petit, la Lucasfilm va captar-me entre els seus adeptes.

Hi ha factors secundaris que accentuaren la fascinació "lucassiana" que vaig tenir d'infant. D'una banda, altres productes de la factoria, com per exemple els videojocs de Lucasfilm Games / Lucasarts, o la sèrie per a televisió The young Indiana Jones chronicles (1992-1993). Va ser amb aquesta sèrie quan em vaig assabentar que la data de naixement fictícia del personatge, de l'Indy, del Dr. Henry Walton "Indiana" Jones II (o Junior), és l'1 de juliol de 1899. Jo també vaig néixer un 1 de juliol. No hi ha res com que et diguin, quan encara ets infant, que el teu ídol de ficció cinematogràfica té el teu aniversari! La coincidència, tan oportuna, pot tenir el poder d'una revelació o d'una epifania. Més llenya al foc de la mitomania!

Però l'experiència primordial va ser la ocasió d'anar amb el meu pare al cinema. Afortunadament, tinc una relació ben propera, prou "normal" i perfectament saludable amb el meu pare, igual que amb la meva mare. Quan jo era petit, però, la relació que tenia amb un i altre estava més diferenciada. Va ser a partir de l'adolescència que el pare i jo ens vam entendre millor. No passa res. No el jutjo pas per això. És una esplèndida persona, i el seu sentit de l'humor sempre ha estat remarcable. El que passava és que, pura i senzillament, el meu pare era particularment reaci a l'infantilisme i, per tant, el seu repertori per a comunicar-se amb mi quan jo era un nen estava d'alguna manera limitat. Tot això, com deia, va equilibrar-se a partir de la meva adolescència. No obstant, anar amb ell al cinema a veure Indiana Jones and the Last Crusade, una esplèndida història d'aventures amb una interessant relació dels dos protagonistes, pare i fill, en la qual el fill li retreu quelcom lleuger al pare (no més que una certa incomunicació), és una anècdota que per a mi sempre ha tingut una embellidora transcendència personal, des del record i el carinyo al meu pare.

Com deia en alguna entrada anterior, m'estimo més no basar el meu escrit en reproduir dades que vénen donades en algun documental disponible del qual ja n'hagi comprovat que és prou ric en detalls, anècdotes, reflexions dels autors, etc. En el cas de les pelis d'Indiana Jones, els documentals de tipus "the making of..." per a l'edició en DVD són d'allò més satisfactoris, i per tant no vull reiterar el que contenen.

Indiana Jones and the secret of... his movies 😁

Corroborarem, d'entrada, que el personatge té la seva gestació en l'imaginari del productor George Lucas, com un projecte a part però concebut pràcticament al mateix temps que la parafernàlia fantàstica d'Star Wars. Aquest imaginari és de fonament plenament televisiu i cinematogràfic, basat en l'experiència d'en Lucas com a espectador durant la seva infantesa. Una experiència similar, generacionalment i per coincidència en els gustos, a la del seu amic Steven Spielberg. És clar que, d'ençà que el productor va posar la realització del projecte Raiders of the Lost Ark en mans d'aquest director, el personatge es va concretar a gust d'ambdós.

En termes d'anàlisi literari, l'Indiana Jones és un personatge heroïc, de tipus "pla", que tendeix a romandre com un arquetip i per tant no evoluciona emocionalment. Això respon, penso, a la predilecció per la simplesa de l'estàtic vers el cambiant a l'hora de crear personatges fàcilment mitificables. Plantejament clàssic, antic però no antiqüat, propi de les llegendes o mites.

En un altre article dels meus, us parlava de com els comic-books de súper-herois, figures que generalment havien entrat en crisi amb els canvis culturals dels anys '60 i '70, retornen amb força a la pantalla a partir de pel·lícules com Star Wars (1977) i Superman: the movie (1978). Les pel·lícules d'aventures i/o d'acció immediatament anteriors tendien a esbossar anti-herois i herois moralment ambigus que resultaven menys mítics i més realistes. Fins i tot en l'èpica historicista, com veiem a Lawrence of Arabia (1962), el personatge posseïa ambivalència moral, evolució del caràcter i vulnerabilitat. En els dos altres grans subgèneres del cinema d'aventures tradicional: els westerns i les gestes bèl·liques, predominaven els nous "badasses" i tipus durs, com els diversos personatges del jove Clint Eastwood o la colla que encapçala el repertori de The dirty dozen (1967). Després del fenòmen d'Star Wars i de Superman, dèiem, la crisi de valors convida al retorn del mite en un gir conservador. L'Indiana Jones, heroi que destil·la trets de cowboy i de G.I. ianqui, ja pertany a la nova remesa d'herois moralment "positius", plantejats com a motlles d'exemplaritat sense gaires contradiccions. El canvi s'adverteix a Rocky (1976) i en el Rambo de First blood (1982) ja té forma de crit explícit (ja en parlaré en una altra entrada al blog). Sobre el tarannà de l'heroi d'acció com a "tipus dur" i el cas concret de l'Indiana Jones, en parlarem més avall.

Un clar substrat del personatge és el de les clàssiques pel·lícules d'aventures a la jungla, com ara King Kong (1933) o The naked jungle (1954). La pel·lícula Secret of the Incas (1954) és el referent més evident per a l'esbós del nou aventurer arquetípic. També és interessant observar el fet que, en les aventures de l'Indiana, hi escassegen elements propis de les pel·lícules de safari tipus King Solomon's mines (1950) o Mogambo (1953). En cap de les pel·lis l'Indiana trepitja l'Àfrica negra i, amb excepció dels mariners que l'ajuden a fugir del Cairo a Raiders of the Lost Ark, no hi apareixen més actors de raça africana. Per tot plegat, podem inferir que, en la mesura que l'Indiana Jones és un reciclatge "modernitzat" i nord-americà del cinema d'aventures tradicional, als seus realitzadors els interessà allunyar-se de valors culturals propis del colonialisme europeu, tal i com aquest s'entenia durant els segles XIX i primeres dècades del XX al continent, és a dir, a través del punt de vista predominant de l'Imperi Britànic, amb francesos i alemanys a la cua.

Per tant, les aventures de l'Indy conserven l'escapisme i l'exotisme romàntic heretat de la cultura colonialista europea, però tan sols dins un parcial reciclatge d'aquell imaginari, repensat als inicis de la dècada dels '80 i als Estats Units, per tal de concebre un heroi i unes històries el més inofensives possibles. Recordem que, durant la dècada dels '80, culminava la protesta internacional contra el règim segregacionista de l'apartheid a Sud-àfrica, i la vitalitat i volum d'aquella onada de protesta varen ser més sonores als Estats Units que enlloc. Per la seva història de conflicte propi envers el segregacionisme racial, als Estats Units resultaria quelcom particularment impensable la concepció d'un nou heroi aventurer que, malgrat fós inspirat en l'essencial de les aventures tradicionals antecedents, conservés el caràcter més ranci d'aquelles. Calia, per tant, innovar i evitar els arquetips tradicionals d'aventurer, com el cowboy que desconfia i/o odia els indis, tan vist en Westerns precedents (sobretot els realitzats abans de la IIª Guerra Mundial) o l'aventurer esclavista i negrer (i.e.: el mateix Tintin d'Hergé).

No obstant, potser perquè l'acció s'ambienta en la dècada del anys '30, encara hi trobarem escenes que ens fan sospitar de mer racisme, quan veiem el personatge capitanejant un grup d'excavadors natius sota el sòl tòrrid d'Egipte a Raiders of the lost ark, o quan els protagonistes són venerats dins el poblat indi a Temple of doom. Però tals situacions s'excusen en el context concret, el marc històrico-temporal de la ficció narrada, i no arriben a tacar el personatge. A més, sempre trobem pinzellades d'actitud "corregida" per la complicitat i simpatia de l'Indiana amb els amics autòctons que troba pel "món subdesenvolupat" que visita. En un món occidental tradicionalment avessat al racisme com era el dels anys '30, ell resulta un heroi americà modern. És clar que això s'aconsegueix quan hi ha simple anacronia de valors. És a dir, quan un personatge dotat de valors actuals és situat en un context anterior en què predominen valors antiqüats. No podia ser altra cosa, o un heroi de la pantalla com l'Indiana Jones no podria ser acceptat arreu com a tal i resultaria intolerable. Al cap i a la fi, la idea del producte és la d'un heroi moralment sòlid però tanmateix inofensiu que pugui vehicular un projecte d'entreteniment per a tots els públics.

Tinc la impressió que, en el cas de l'Indiana Jones, l'heroi d'acció estava pensat com a figura de "mascle dur" a partir de la seva concepció com a personatge dins el cervell d'en George Lucas. Ho palesa molt una il·lustració conceptual de l'heroi que algú va fer aleshores, dotant-lo de molta musculació i d'un cigarret a la boca. Aire dur que, amb la realització d'Steven Spielberg i la interpretació d'en Harrison Ford, queda suavitzat en benefici d'un heroi més amable. A més, en cadascuna de les pel·lícules de la saga, veurem cansar-se prou a l'aventurer, dins la constant alternança d'acció trepidant i repòs breu. Tot i que romangui inesgotable, les seves dosis de cinisme davant l'esforç d'entrar en acció són un tret oportú del personatge, actitud graciosament donada amb la interpretació de Ford.

Més encara, és comprovable com, al llarg de la saga sencera, aquest tret de "suavització" vers uns mínims de vulnerabilitat creix amb l'edat del personatge. Seguint la línia temporal de la ficció a la saga sencera, i per tant començant per Temple com a prequel·la, seguint amb Raiders, Last Crusade, Crystal Skull i Dial of Destiny, el personatge, que com l'actor es fa gran i una mica més savi, sembla cada vegada més tranquil o, si més no, quelcom menys predisposat i més reaci a l'acció violenta. Es tracta d'un canvi lleuger i gradual que personalment agraeixo. D'una banda serà perquè, en un personatge estàtic, resulta benvinguda l'il·lusió d'alguna evolució. De l'altra, també és cert que el personatge guanya en dimensió quan posseeix el que en diríem una bona "faceta tranquil·la" que pugui resultar interessant. A diferència d'altres herois batalladors, que quan pengen la capa (o el barret) i les armes sembla que no tinguin res a fer i ens els hauríem d'imaginar congelats a casa seva, l'Indiana Jones porta una vida prou tranquil·la i segur que d'allò més interessant com a professor universitari. Aquesta faceta o vocació del personatge, que alterna amb l'afició a cercar tresors, és una base sòlida i un punt fort com a rerefons o background constant que complementa i il·lustra la seva activitat aventurera. Al meu parer, la faceta d'home il·lustrat, tot i tractar-se d'un tret presumiblement superficial en l'heroi d'acció, el dota d'un pes que s'agraeix moltíssim.

És clar que un tret que dóna certa fondària al personatge d'Indiana Jones és aquesta faceta doble, de professor erudit i aventurer valent, combinant les dues característiques (malgrat que de manera bastant estereotipada o superficial) enlloc d'oposar-les. Contra la idea adolescent del nerd i l'esportista com a estereotips incompatibles i enfrontats, molt freqüent en les pel·lis i sèries juvenils dels '80, tenim en l'Indiana un ideal adult d'heroi aventurer que, tanmateix, és home savi. D'aquest tret en seguirem parlant.

Partim del fet que, tan per d'altres personatges com pel públic, se'l considera bàsicament un aventurer que cerca tresors (l'esbós original d'en George Lucas). És la faceta que se'ns planteja d'entrada a cada pel·lícula, durant el que considerem les seves aventures menors, les que en diríem "aventures-curtmetratge" introductòries, els episodis de quinze o vint minuts inicials (l'ídol d'or dels indígenes a Raiders, les cendres de Nurashi a Temple of Doom, i la creu de Coronado a Last Crusade). Assumida la faceta titular d'arqueòleg aventurer, una vegada es conclou l'inici, passem a comprovar com, en cada història major d'aquest heroi, la recerca se li fa necessària per motius més aviat aliens al tresor. Impedir que els malvats se'n beneficiin, salvar la damsel in distress, rescatar els infants d'un poble indi o retrobar-se amb el seu pare són les motivacions que l'obliguen a competir pel "MacGuffin", allò que Hitchcock va definir com a l'objectiu a redera del qual van els personatges, tot i tractar-se sovint d'un objectiu secundari o essencialment irrellevant. És d'entrada així com se'l diferencia dels antagonistes rivals, que cerquen una font màgica de riquesa i poder amb intenció de beneficiar-se'n directament. L'heroi, en canvi, hi rivalitza amb objectius diferents i, en definitiva, diríem que preserva la innocència amb pressumptes "intencions pures" quan cerca la resolució d'un conflicte paral·lelament a la d'un misteri. Llàstima que en això el paio és de poques paraules i no diu més que allò de "It should be in a museum". En tot cas, quan el misteri de l'objecte cercat queda resolt i el protagonista ha evitat que caigui en males mans, veiem que ell no se'n beneficia amb el valor material o els poders que desprenia l'objecte, sinó que es conforma en agrair tan sols el viatge i la recerca en sí mateixos. L'experiència serà beneficiosa com a suma de coneixement i oportunitat de millor comprehensió. I tanmateix, tal superació haurà estat possible gràcies a l'ús dels propis coneixements, alhora que una certa dosi d'acció i de coratge pròpies de l'heroi.

No oblidem, sobretot, que es tracta d'un heroi d'acció, cosa que es remunta a l'Odisseu d'Homer (circa s.VIII a.C.). L'Indiana, entre la modernitat i la contemporaneïtat, és bàsicament un altre swashbuckler (penseu en la llegenda de Robin Hood, en Simbad el marí, en els Mosqueters de Dumas, etc.) que trobem situat en la primera meitat del s.XX, i el personatge no deixa de ser essencialment un aventurer que emprèn un viatge. Ho fa amb les qualitats que li són pròpies: tenacitat, coratge, perseverança, una moral exemplar (el "bon cor" o manca de vilesa) i unes certes habilitats físiques que el fan capaç de lluitar contra un enemic superior en nombre (i en tossuderia). L'Indiana, com en James Bond, és un dels herois contemporanis que preserven aquesta vella tradició del swashbuckler, és a dir, un heroi literari o de ficció que destaca per la seva habilitat de guerrer en una gran aventura. Aventura d'escapisme exòtic, colorida i captivadora, com en un viatge trepidant en el qual hi ha conflicte i violència. Però aquesta violència serà, a ulls de l'espectador, un passatemps inofensiu sense la cruesa i el realisme d'un veritable drama bèl·lic. Sobre aquest caràcter "inofensiu" de la violència com a entreteniment, penseu també en l'exemple exagerat de la tele-sèrie The A-team (1983-1987), on s'hi disparen tantíssims trets i explosions sense que hi prengui mal ningú. A diferència dels badasses, però, l'Indiana també destaca per la seva sapiència... i aviat en parlarem. Homo habilis i homo sapiens, que en diríem, posats a titllar les dues facetes en què l'heroi excel·leix sense deixar de ser homo, humà. Hi sumem algun tret d'anti-heroi (no massa, o prendríem una altra direcció) i ja tenim aquest model d'aventurer superador de peripècies. Heroi que, tot i acostar-se als límits de la meravella, roman sempre humà.

Fixeu-vos que, efectivament, a l'Indiana hi ha meravella (la "màgia") però l'heroi és reaci a participar-ne. Potser per això, l'Indiana Jones és "el darrer gran aventurer", que no s'inscriu pas amb en Superman i d'altres, els quals, com es diu col·loquialment, sí que "tenen poders". Aquests són uns altres... que trobem d'ençà dels mites grecs (on hi havia déus, semi-déus [etim.: demon] i humans) i que, en la contemporaneïtat, responen més aviat a la "Teoria del Gran Home" del segle XIX i el culte a l'heroi. Essencialment, l'home-mite que viu el seu propi allunyament de la condició humana i de la societat (individualisme) perquè té talents que impliquen alguna mena de "transcendència" cap al que és "superior" o diví, tot i que ha de viure entre els humans. És clar que l'Indiana Jones no s'inscriu pas en aquesta línia, com tampoc ho fan els altres swashbucklers (ni els del terreny mental, com els campions de la deducció Sherlock Holmes, Hércules Poirot, Miss Marple, Jessica Fletcher, etc., ni tampoc els virtuosos de l'espasa o la pistola, com en Robin Hood, en d'Artagnan o en James Bond); però no deixa de ser peculiar que, pel que sembla, l'Indy té la possibilitat de "triar" gràcies al vincle màgic del MacGuffin amb allò diví.

A més, com en tantes narratives, és clar que les encertades decisions morals de l'heroi virtuós sempre el porten a elevar-lo en estima als nostres ulls. Però l'Indiana no ve a ser un boy scout absolut. O en tot cas... no tan sols això. D'una banda, "un cor de boy scout amb una cuirassa d'home dur" seria la fórmula que trobo destil·la la interpretació o estil d'en Harrison Ford a Raiders of the lost Ark i a Temple of Doom. A partir de Last Crusade, trobarem que el tipus dur tendeix a cedir a l'altra faceta, la il·lustrada, la de doctor. Calia començar a tenir-la en compte! Per a mi, la faceta docta és el millor tret del personatge. - Qui no desitjaria poder estudiar tota la vida i aprendre més de cinc idiomes, oi? -. Més profundament... la faceta docta s'agraeix perquè em fa sospitar el següent: La veritable capacitat d'obrar i de decidir de manera més encertada, és a dir, la possessió de criteri vàlid per a la presa de decisions, no són mera conseqüència de "tenir bon cor i punt", com tampoc símptoma de rigidesa moral del personatge. El bon criteri i la capacitat per descobrir el desconegut i destapar misteris és més aviat una aptitud que esdevé possible gràcies al coneixement prèviament treballat i adquirit. Això és, d'una banda, l'experiència adquirida, i de l'altra, el treball de formació intel·lectual i el cultiu de la raó mitjançant l'estudi de les diverses matèries de coneixement. Un propòsit admirable, aquest segon aspecte... no creieu? En altres paraules: "fés colzes, i... la teva vida serà molt millor; seràs capaç de fer moltes més coses; etc.". Un consell que, al meu parer, tan l'Indiana com el seu pare (en Sean Connery) i no oblidem pas el bo d'en Marcus Brody (Denholm Elliott), ens transmeten bé a Indiana Jones and the Last Crusade. "The pen is mightier than the sword", li diu l'un a l'altre. La vida acadèmica, l'amor al coneixement humanístic, així com la versatilitat clau de conèixer un munt d'idiomes, és probablement el tret (malgrat que poc elaborat i encara superficialment tractat) més veritablement idíl·lic que ens ofereix i aporta l'Indiana Jones, l'investigador docte que surt a fer treball de camp...

El "MacGuffin", com dèiem, és secundari. Potser per això, la seva màgia és allò que resulta menys resolt a les aventures de l'Indiana, com a quelcom "inacabat", obert a lliures interpretacions i de fet al servei de la narració. Em fa l'efecte que es tracta d'aventures on la màgia havia de tenir un paper "a priori", potser per l'espectacle i misteri que possibilitza, d'acord amb el punt de vista original del productor George Lucas. Em fa l'efecte que això degué generar un cert conflicte o mal de cap a l'hora d'escriure guions versemblants. Penso que cal lloar tots els guionistes de la saga per la seva feina, donat que el "MacGuffin" no té una excessiva presència o importància i el viatge és el que compta. De fet, crec que la "connexió religiosa" o amb el diví que tenen les pel·lis d'Indiana no són més que un pretext, i l'heroi roman un personatge laic i diplomàticament prudent amb la religió o religions.

La tendència que segueix la trajectòria del personatge per les seves pel·lícules ho confirma. A Indiana Jones and the Last Crusade, la recerca del Graal meravellós presenta, com en les dues pel·lícules anteriors, un mínim conflicte dialèctic entre màgia i realitat, així com entre fe i raó. Una vegada més, la resolució del conflicte implica l'acceptació d'ambdós conceptes, quan de nou el personatge, inicialment reaci a les supersticions, ha presenciat la meravella o la màgia. El tractament és essencialment el mateix que a les pel·lis anteriors, fins i tot més arriscat en la mesura que implica un cert posicionament religiós (l'Indiana és catòlic?!). Tot això, però, esdevé tan secundari dins la història com ho venia a delimitar el "principi o teoria del MacGuffin", i allò que té més transcendència és, de fet, el retrobament del protagonista amb el seu pare. No és d'estranyar que, a la telesèrie The young Indiana Jones chronicles, la màgia o element de meravella fós deixat de banda en favor de la raó i la intenció didàctica, com també que a Crystal Skull s'optés (peculiarment) per una fantasia més pròpia de la ciència ficció que de la fantasia mística. Tinc entès que a Indiana Jones and the Dial of Destiny (2023), l'element fantàstic o de meravella es plasma exclusivament en un fenòmen o enginy científic.

En definitiva, i al llarg de la saga, l'esbós inicial que va tenir en George Lucas, plantejant un arqueòleg aventurer que rivalitza amb nombrosos enemics a la recerca de tresors màgics, ha tendit a evolucionar una mica vers un cert abandó o relativització de la màgia del tresor en favor de l'empoderament de l'heroi com a campant doctor de coneixement humanístic. Com en el cas d'Star Wars (1977), el plantejament mental d'en George Lucas cobra vida de manera sorprenent quan el resultat esdevé una peça acabada de cinema en mans d'un equip sencer capaç de dur "més enllà" una visió inicial. Començant pel plantejament simple d'en Lucas, una simplesa de concepció que resulta positiva quan serveix fidelment al propòsit d'explicar històries amb més caràcter de mite que de realitat, i a través de l'hàbil realització d'Spielberg, la versemblant interpretació de Ford, la brillant música del mestre John Williams, la genial fotografia de Douglas Slocombe, el treball de tot l'equip sencer... tot està treballat per a un resultat ben efectiu. Es tracta, per suposat, d'un estil de cinema molt efectista, però tanmateix molt ben fet.

Al meu parer, el cas concret de The Last Crusade és per a mi el més excel·lent. Vegueu com la fotografia manté una cromàtica on hi predominen els colors terrosos, marrons... i això és en bona mesura gràcies a allò que es fotografia, no pas a cap retoc de la post-producció digital. Per a d'altres aspectes, si mireu els documentals de "com es va fer", n'apreciareu el caràcter artesanal que té cada element (fotografia, efectes especials físics o on set, decorats, vestuari, so, música... i tot plegat), conjugació de tasques artesanals que casen mútuament en perfecta harmonia. Per a mi, Indiana Jones and the Last Crusade és una pel·lícula perfecta que exemplifica un bon treball cinematogràfic d'equip i proporciona, de resultes, tanta diversió a l'espectador/a com la que degueren passar els qui la varen fer.

L'Indiana es troba just en la frontera que separa realitat i màgia, dèiem abans. Cinematogràficament parlant, es troba també en la frontera entre dues maneres de fer. L'una, tot el que el cinema té d'artesania i d'ofici. L'altra, les possibilitats aparentment infinites de la superpotent tecnologia digital. Per a mi, l'Indiana Jones és el darrer dels grans herois aventurers i també l'exemple d'un procés de canvi: el d'una manera de fer cinema que deixa de ser com era per convertir-se en una altra.

A.