Tinc la impressió que les sagues cinematogràfiques, quan més llargues són, més tendeixen a defraudar aquells àvids espectadors que esperaven les noves entregues amb grans expectatives. Això no ho considero pas una veritat absoluta, com una llei que sempre es repeteix, sinó que és un fenòmen relatiu a diversos factors que caldria tenir en compte. És probable que una cinquena entrega es trobi amb dificultats a l'hora d'intentar satisfer "el nivell" establert en les primeres entregues. O potser no? Perquè... de què parlariem, si tractéssim d'explicar aquest pretès "nivell"? Tot plegat em fa dubtar.
Del que sí n'estic convençut és de que les pel·lícules són com el vi, en el sentit de que el pas del temps permet un cert procés que en diria... "de maduració", tot i que aquesta té lloc en el cap de la persona i no pas en la pel·lícula, que roman evidentment la mateixa.
En el cas que ens ocupa, el d'una saga, preferirem no caure en el fàcil exercici de comparar les entregues entre sí, per molt que ens agradin unes més que les altres. Cada pel·li és un treball i constitueix una unitat en sí mateixa. Cadascuna té el seu valor propi. Recomano procedir, per tant, tot posant la saga sencera en un mateix pla i acceptant que cada nova entrega, com a treball, és una conseqüència dels treballs anteriors. Tan se val si parlem de prequel·les, si es rejoveneix els personatges, o el que sigui que la ficció conté. No hi ha excepció. Una pel·lícula vinculada a una altra d'anterior sempre serà una obra consegüent, més i tot quan pertany a una sèrie de pel·lícules, a una "saga".
Només he vist Dial of Destiny una vegada, però... en línies generals, m'ha semblat correcta en tots els sentits, presentant una nova aventura d'en Jones, tot afrontant amb empenta i de manera necessària el "problema" de l'edat de l'actor i del personatge, que és essencialment un heroi d'acció, mitjançant l'acceptació del "problema de mobilitat" per tal que deixi de ser un problema i passi a formar part de la solució. L'heroi segueix fent el swashbuckler, però més resignadament que mai i amb una dosi menor d'exageració. A banda d'això... em trobo que tot està ben ritmat; que el guió no deixa que desitjar; que és ben ric en moments emocionals o emotius (més i tot que a l'estimada Last Crusade); i que, en definitiva, la cosa no resulta pas en una mera pretensió de sumar més llenya a la saga. Més aviat... sembla que hi ha un propòsit final o ulterior, ben connotat en el desenllaç (i explicitat per en Harrison Ford en entrevistes), que no és altre que el de jubilar el personatge. És a dir, cloure la saga correcta i dignament, com d'una vegada per totes. Això la pel·lícula ho aconsegueix, i quan acaba tinc la sensació que he gaudit una vegada més del mite d'Indiana Jones alhora que sento la tranquil·litat i pau de poder fer-ho per darrera vegada. La saga amb en Harrison Ford s'acaba finalment, perquè aquest personatge ell no el farà més (de fet, tinc entès que l'estrella ja es retira). Si calia una pel·lícula per satisfer a correcuita aquest anhel de tothom a qui li agrada l'Indiana Jones, trobo que els seus autors ho han aconseguit.
Potser la Disney emprendrà quelcom nou, qui sap?, però això ja serà una altra cosa. No cal desconfiar-ne a priori, penso. Quan recordo la sèrie The young Indiana Jones chronicles (1992-1993), penso que aquesta estava molt bé. No sé pas què suggerir que poguéssin fer. Per mi, després de la darrera pel·li, el teló s'ha tancat oportunament i no em cal pas engolir més Indy. Però... ja veurem què passarà.
A.
ADDENDA: Un parell de dies més tard... He vist la pel·li per segona vegada, i l'he gaudida moltíssim!
