NOTA: Vaig començar aquest text fa ben bé un parell d'anys, deixant-lo abandonat fins ara. Potser degut a que tinc la pel·lícula en gran estima (la meva preferida, la number one), el meu abordatge inicial va ser una mica sobre-excitat i precipitat perquè no vaig seguir el procés prèviament après de les altres entrades, que és el de fer pluja d'idees primer, després planificar, i seguidament anar escrivint constructivament i procurant la cohesió del text en un procés cíclic que requereix nombroses revisions i correccions. Demano disculpes perquè, com a resultat d'aquell començament precipitat, el text no segueix una estructura sòlida i pot donar sovint la sensació que vaig divagant o bé que reitero sovint. Confesso, per tant, que trobo el text estructuralment deficitari, tot i que encara no deixo de revisar-lo i modificar. Gràcies!
Preàmbul personal:
Devia tenir jo uns nou o deu
anys quan vaig anar a veure aquesta pel·lícula al cinema, amb el
meu pare, mentre estava en cartellera per primera vegada.
Tinc el record de gaudir-ho molt, però el factor mitòman de
convertir-la en "la meva pel·lícula preferida de tots els
temps" és fruit d'una experiència llarga, alimentada per la
reiteració, en veure-la una i altra vegada. Sens dubte, és la pel·lícula que més he repetit, i sempre m'ha fascinat.
Fins aquell dia, al cinema amb el pare, encara
no havia vist mai una pel·lícula d'Indiana Jones, com tampoc cap de la "saga de les galàxies". De la productora Lucasfilm, tan sols n'havia vist
Labyrinth (1986) en un cinema de Badalona. Poc després, pel
Nadal de 1990, vam adquirir a casa el primer reproductor de vídeo VHS i de seguida em vaig aficionar a col·leccionar enregistraments de les pel·lícules emeses per televisió. Les primeres pel·lis
que vaig gravar en cintes varen ser les emissions en català (per TV3)
de The Empire strikes back (1980) i Return of the Jedi
(1983), que descobria aleshores. No trigaria en passar el mateix amb
les emissions en català d'Indiana Jones and the Temple
of Doom (1984) i Willow (1988).
Finalment, jo mateix vaig llogar al vídeo-club les versions en
castellà d'Star Wars (1977) i de Raiders of the Lost
Ark (1981) per tal de conèixer d'una vegada les
pelis originals de cada saga. En poc més d'un any, ja havia devorat
gairebé tot el repertori de la Lucasfilm Ltd. i me n'havia declarat
un 'fan'. Aleshores em faltaven per conèixer THX 1138
(1971) i American Graffiti (1973), que vaig veure més tard.
Per cert, resulta que d'aquesta darrera hi ha una segona part: More
American Graffiti (1979), però encara no l'he vista mai. Tampoc
he vist Tucker: The man and his dream (1988), que és també
producte d'aquesta factoria. En tot cas, bé podria dir que, quan era
petit, la Lucasfilm va captar-me entre els seus adeptes.
Hi ha factors secundaris que
accentuaren la fascinació "lucassiana" que vaig tenir
d'infant. D'una banda, altres productes de la factoria, com per
exemple els videojocs de Lucasfilm Games / Lucasarts, o la sèrie per
a televisió The young Indiana Jones chronicles (1992-1993).
Va ser amb aquesta sèrie quan em vaig assabentar que la data de
naixement fictícia del personatge, de l'Indy, del
Dr. Henry Walton "Indiana"
Jones II
(o Junior),
és l'1 de juliol de 1899. Jo
també vaig néixer un 1 de juliol.
No hi ha res com que et diguin, quan encara ets infant, que el teu
ídol de
ficció cinematogràfica té
el teu aniversari!
La coincidència,
tan oportuna, pot tenir
el poder d'una revelació o d'una epifania. Més llenya al foc de la
mitomania!
Però
l'experiència primordial va ser la
ocasió d'anar
amb el meu pare
al cinema. Afortunadament,
tinc una relació ben
propera,
prou "normal"
i perfectament
saludable amb
el meu pare, igual que
amb la meva mare. Quan jo era petit, però, la
relació que tenia amb un i altre estava
més diferenciada. Va ser a
partir de l'adolescència que el pare i jo ens vam entendre millor.
No passa res. No
el jutjo pas per això. És
una esplèndida persona, i el
seu sentit de l'humor
sempre ha estat remarcable.
El que passava és que, pura i senzillament, el meu pare era
particularment
reaci a l'infantilisme i, per tant, el seu repertori per a
comunicar-se amb mi quan
jo era
un nen estava d'alguna manera limitat.
Tot això, com deia, va
equilibrar-se a partir de la meva adolescència. No obstant, anar amb
ell al cinema a veure Indiana Jones and the Last
Crusade, una
esplèndida història d'aventures amb una interessant relació dels
dos protagonistes, pare i fill, en la qual el fill li retreu quelcom
lleuger al
pare
(no més que una certa
incomunicació),
és una anècdota que per a mi sempre ha tingut una
embellidora transcendència
personal, des del record i el carinyo al meu pare.
Com
deia en alguna entrada anterior, m'estimo més no
basar el meu escrit en reproduir
dades que vénen donades en algun documental disponible del qual ja
n'hagi comprovat que és prou ric en detalls, anècdotes, reflexions
dels autors, etc. En el cas de les pelis d'Indiana
Jones, els documentals de
tipus "the making of..."
per a l'edició en DVD són
d'allò més satisfactoris, i
per tant no vull reiterar el que contenen.
Indiana Jones and the secret of... his movies 😁
Corroborarem,
d'entrada, que el personatge
té la seva gestació en l'imaginari del
productor George Lucas, com un projecte a part però concebut
pràcticament al mateix temps que la parafernàlia fantàstica d'Star
Wars. Aquest imaginari és de
fonament plenament televisiu
i cinematogràfic, basat en
l'experiència d'en Lucas com a espectador
durant la seva infantesa.
Una experiència similar,
generacionalment i per coincidència en els gustos, a la del seu amic
Steven Spielberg. És
clar que, d'ençà que el
productor va posar
la realització del projecte
Raiders of the Lost Ark
en mans d'aquest
director, el
personatge es va concretar a
gust d'ambdós.
En
termes d'anàlisi literari, l'Indiana
Jones és un personatge heroïc,
de tipus "pla", que
tendeix a romandre com
un arquetip i
per tant no evoluciona
emocionalment.
Això respon, penso, a la
predilecció per la simplesa de l'estàtic vers el cambiant a l'hora
de crear personatges
fàcilment mitificables.
Plantejament
clàssic, antic però no antiqüat,
propi de les llegendes o
mites.
En
un altre article dels meus, us parlava de com els
comic-books de súper-herois,
figures que
generalment havien
entrat en crisi amb els canvis culturals dels anys '60
i '70,
retornen amb força a la pantalla a partir de
pel·lícules
com Star Wars (1977) i
Superman: the movie
(1978).
Les
pel·lícules d'aventures i/o
d'acció immediatament
anteriors tendien a esbossar
anti-herois i herois
moralment ambigus que
resultaven menys mítics i més realistes.
Fins i tot en l'èpica historicista, com veiem a Lawrence
of Arabia (1962), el personatge
posseïa ambivalència moral, evolució del caràcter i
vulnerabilitat. En els dos
altres grans
subgèneres del cinema d'aventures
tradicional: els
westerns i
les gestes bèl·liques,
predominaven els
nous "badasses"
i tipus durs, com
els diversos personatges del jove Clint Eastwood o la colla que
encapçala el repertori de The dirty dozen
(1967).
Després del fenòmen d'Star
Wars i de Superman, dèiem, la crisi de valors convida al retorn del mite en un gir conservador.
L'Indiana Jones,
heroi que destil·la
trets de cowboy i de
G.I. ianqui,
ja pertany a la
nova remesa d'herois moralment "positius",
plantejats com a motlles d'exemplaritat sense gaires contradiccions.
El canvi
s'adverteix a Rocky
(1976) i en el Rambo de First blood
(1982) ja té forma de crit
explícit (ja en parlaré en una altra entrada al blog). Sobre el tarannà
de l'heroi d'acció com a "tipus dur" i el cas concret de l'Indiana
Jones, en parlarem més avall.
Un
clar substrat
del personatge és
el de les clàssiques
pel·lícules d'aventures a
la jungla, com ara King Kong
(1933) o The naked jungle
(1954). La pel·lícula
Secret of the Incas
(1954) és el referent més
evident per a l'esbós del
nou aventurer arquetípic.
També
és interessant observar
el fet que,
en les aventures de l'Indiana, hi escassegen
elements propis
de les pel·lícules
de safari tipus
King Solomon's mines
(1950) o
Mogambo
(1953).
En cap de les pel·lis l'Indiana
trepitja l'Àfrica negra i, amb excepció dels
mariners que l'ajuden a fugir del
Cairo a
Raiders of the Lost Ark,
no
hi
apareixen
més actors
de raça africana.
Per
tot plegat, podem
inferir que, en
la
mesura
que l'Indiana
Jones és un reciclatge "modernitzat"
i nord-americà
del cinema d'aventures tradicional,
als
seus realitzadors els
interessà allunyar-se
de valors culturals propis del
colonialisme europeu,
tal i com
aquest
s'entenia durant els segles XIX i primeres dècades del XX
al continent,
és a dir,
a través del punt de vista
predominant
de
l'Imperi Britànic,
amb francesos i alemanys a la cua.
Per
tant, les
aventures de
l'Indy conserven
l'escapisme
i l'exotisme romàntic
heretat
de
la
cultura colonialista
europea,
però
tan sols dins
un
parcial
reciclatge d'aquell
imaginari,
repensat
als inicis de la dècada dels '80 i als Estats Units,
per tal de
concebre un heroi i unes històries el més inofensives possibles.
Recordem que, durant
la dècada dels '80,
culminava
la protesta internacional contra el règim segregacionista de
l'apartheid
a Sud-àfrica,
i la
vitalitat i
volum d'aquella
onada de protesta varen
ser
més
sonores
als
Estats Units que enlloc.
Per
la seva història de conflicte propi envers el segregacionisme
racial, als
Estats Units resultaria quelcom particularment impensable la
concepció d'un nou heroi aventurer
que,
malgrat fós
inspirat
en l'essencial de les aventures tradicionals antecedents,
conservés el caràcter més
ranci d'aquelles. Calia,
per tant, innovar
i evitar
els
arquetips
tradicionals
d'aventurer, com el
cowboy que desconfia i/o odia els indis,
tan vist en Westerns precedents (sobretot els realitzats abans de la IIª Guerra Mundial) o l'aventurer
esclavista i negrer
(i.e.: el mateix Tintin
d'Hergé).
No
obstant, potser perquè l'acció s'ambienta en la dècada del
anys '30, encara hi trobarem escenes que ens fan sospitar de mer racisme,
quan veiem el personatge capitanejant un grup d'excavadors natius sota el
sòl tòrrid
d'Egipte a Raiders of the lost
ark,
o quan
els
protagonistes
són venerats
dins el
poblat indi a Temple of doom.
Però tals
situacions s'excusen
en el context concret,
el marc històrico-temporal de la ficció narrada,
i no arriben a
tacar el personatge. A
més,
sempre
trobem
pinzellades d'actitud "corregida" per
la complicitat i simpatia
de
l'Indiana amb
els amics autòctons que troba pel "món subdesenvolupat"
que visita.
En
un món
occidental
tradicionalment avessat al racisme com era el dels anys '30, ell
resulta un heroi americà modern.
És clar que això s'aconsegueix quan hi
ha simple anacronia de valors. És a dir, quan un personatge dotat de
valors actuals és situat en un context anterior en què predominen
valors antiqüats. No podia ser altra cosa, o un heroi de la pantalla
com l'Indiana Jones no
podria
ser acceptat
arreu
com a tal i resultaria intolerable.
Al
cap i a la fi, la idea del producte és la d'un heroi
moralment
sòlid però tanmateix inofensiu
que pugui vehicular un
projecte d'entreteniment per a tots els públics.
Tinc la impressió que, en el
cas de l'Indiana Jones, l'heroi d'acció estava pensat com a figura
de "mascle dur" a partir de la seva concepció com a personatge dins el
cervell d'en George Lucas. Ho palesa molt una il·lustració
conceptual de l'heroi que algú va fer aleshores, dotant-lo de molta
musculació i d'un cigarret a la boca. Aire dur que, amb la
realització d'Steven Spielberg i la interpretació d'en Harrison
Ford, queda suavitzat en benefici d'un heroi més amable. A més, en
cadascuna de les pel·lícules de la saga, veurem cansar-se prou a
l'aventurer, dins la constant alternança d'acció trepidant i repòs
breu. Tot i que romangui inesgotable, les seves dosis de cinisme
davant l'esforç d'entrar en acció són un tret oportú del
personatge, actitud graciosament donada amb la interpretació de
Ford.
Més encara, és comprovable
com, al llarg de la saga sencera, aquest tret de "suavització"
vers uns mínims de vulnerabilitat creix amb l'edat del personatge.
Seguint la línia temporal de la ficció a la saga sencera, i per
tant començant per Temple com a prequel·la, seguint amb
Raiders, Last Crusade, Crystal Skull i
Dial of Destiny, el personatge, que com l'actor es fa gran i una
mica més savi, sembla cada vegada més tranquil o, si més no,
quelcom menys predisposat i més reaci a l'acció violenta. Es tracta
d'un canvi lleuger i gradual que personalment agraeixo. D'una banda
serà perquè, en un personatge estàtic, resulta benvinguda l'il·lusió d'alguna evolució. De l'altra, també és cert que el
personatge guanya en dimensió quan posseeix el que en diríem una
bona "faceta tranquil·la" que pugui resultar interessant.
A diferència d'altres herois batalladors, que quan pengen la capa (o
el barret) i les armes sembla que no tinguin res a fer i ens els
hauríem d'imaginar congelats a casa seva, l'Indiana Jones
porta una vida prou tranquil·la i segur que d'allò més interessant com a professor universitari. Aquesta faceta o vocació del
personatge, que alterna amb l'afició a cercar tresors, és una base
sòlida i un punt fort com a rerefons o background constant
que complementa i il·lustra la seva activitat aventurera. Al meu
parer, la faceta d'home il·lustrat, tot i tractar-se d'un tret
presumiblement superficial en l'heroi d'acció, el dota d'un pes que
s'agraeix moltíssim.
És clar que un tret que dóna
certa fondària al personatge d'Indiana Jones és aquesta faceta doble, de professor erudit i aventurer valent, combinant les dues característiques (malgrat que de manera bastant estereotipada o superficial) enlloc d'oposar-les. Contra la idea adolescent del nerd i l'esportista com a estereotips incompatibles i enfrontats, molt freqüent en les pel·lis i sèries juvenils dels '80, tenim en l'Indiana un ideal adult d'heroi aventurer que, tanmateix, és home savi. D'aquest tret en seguirem parlant.
Partim del fet que, tan per d'altres personatges com pel
públic, se'l considera bàsicament un aventurer que cerca tresors
(l'esbós original d'en George Lucas). És la
faceta que se'ns planteja d'entrada a cada pel·lícula, durant el
que considerem les seves aventures menors, les que en diríem
"aventures-curtmetratge" introductòries, els episodis de
quinze o vint minuts inicials (l'ídol d'or dels indígenes a
Raiders, les cendres de Nurashi a Temple of Doom, i la
creu de Coronado a Last Crusade). Assumida la faceta titular
d'arqueòleg aventurer, una vegada es conclou l'inici, passem a
comprovar com, en cada història major d'aquest heroi, la recerca se
li fa necessària per motius més aviat aliens al tresor. Impedir que
els malvats se'n beneficiin, salvar la damsel in distress,
rescatar els infants d'un poble indi o retrobar-se amb el seu pare són
les motivacions que l'obliguen a competir pel "MacGuffin",
allò que Hitchcock va definir com a l'objectiu a redera del qual van
els personatges, tot i tractar-se sovint d'un objectiu secundari o
essencialment irrellevant. És d'entrada així com se'l diferencia
dels antagonistes rivals, que cerquen una font màgica de riquesa i
poder amb intenció de beneficiar-se'n directament. L'heroi, en
canvi, hi rivalitza amb objectius diferents i, en definitiva, diríem que preserva la innocència amb pressumptes "intencions pures" quan cerca
la resolució d'un conflicte paral·lelament a la d'un misteri. Llàstima que en això el paio és de poques paraules i no diu més que allò de "It should be in a museum". En tot cas, quan el misteri de l'objecte cercat queda resolt i el protagonista ha
evitat que caigui en males mans, veiem que ell no se'n beneficia amb
el valor material o els poders que desprenia l'objecte, sinó que
es conforma en agrair tan sols el viatge i la recerca en sí mateixos.
L'experiència serà beneficiosa com a suma de coneixement i
oportunitat de millor comprehensió. I tanmateix, tal superació
haurà estat possible gràcies a l'ús dels propis coneixements,
alhora que una certa dosi d'acció i de coratge pròpies de l'heroi.
No oblidem, sobretot, que es
tracta d'un heroi d'acció, cosa que es remunta a l'Odisseu d'Homer (circa s.VIII a.C.). L'Indiana, entre la modernitat i la contemporaneïtat, és
bàsicament un altre swashbuckler (penseu en la llegenda de Robin Hood, en Simbad el marí, en els Mosqueters
de Dumas, etc.) que trobem situat en la primera meitat del
s.XX, i el personatge no deixa de ser essencialment un aventurer que
emprèn un viatge. Ho fa amb les qualitats que li són pròpies:
tenacitat, coratge, perseverança, una moral exemplar (el "bon
cor" o manca de vilesa) i unes certes habilitats físiques que
el fan capaç de lluitar contra un enemic superior en nombre (i en tossuderia).
L'Indiana, com en James Bond, és un dels herois contemporanis que
preserven aquesta vella tradició del swashbuckler, és a dir,
un heroi literari o de ficció que destaca per la seva habilitat de guerrer en una gran aventura. Aventura d'escapisme exòtic, colorida i captivadora, com en un viatge trepidant en el qual hi ha conflicte i violència. Però aquesta violència serà, a ulls de l'espectador, un passatemps inofensiu sense la cruesa i el realisme d'un veritable drama bèl·lic. Sobre aquest caràcter "inofensiu" de la violència com a entreteniment, penseu també en l'exemple exagerat de la tele-sèrie The A-team (1983-1987), on s'hi disparen tantíssims trets i explosions sense que hi prengui mal ningú. A diferència dels badasses, però, l'Indiana també destaca per la seva sapiència... i aviat en parlarem. Homo habilis i homo sapiens, que en diríem, posats a titllar les dues facetes en què l'heroi excel·leix sense deixar de ser homo, humà. Hi sumem algun tret d'anti-heroi (no massa, o prendríem una altra direcció) i ja tenim aquest model d'aventurer superador de peripècies. Heroi que, tot i acostar-se als límits de la meravella, roman sempre humà.
Fixeu-vos que, efectivament, a l'Indiana hi ha
meravella (la "màgia") però l'heroi és reaci a
participar-ne. Potser per això, l'Indiana Jones és "el darrer
gran aventurer", que no s'inscriu pas amb en Superman i
d'altres, els quals, com es diu col·loquialment, sí que "tenen
poders". Aquests són uns altres... que trobem d'ençà dels
mites grecs (on hi havia déus, semi-déus [etim.: demon] i humans) i que, en
la contemporaneïtat, responen més aviat a la "Teoria del Gran Home" del segle XIX i el culte a l'heroi. Essencialment,
l'home-mite
que viu
el seu propi
allunyament
de la condició humana
i de la societat (individualisme)
perquè té talents que impliquen alguna
mena de "transcendència"
cap al que és "superior"
o diví,
tot i que ha de viure entre els humans. És
clar que l'Indiana
Jones no s'inscriu
pas en aquesta línia,
com tampoc ho fan els altres swashbucklers (ni els del terreny mental, com els campions de la deducció Sherlock Holmes, Hércules Poirot, Miss Marple, Jessica Fletcher, etc., ni tampoc els virtuosos de l'espasa o la pistola, com en
Robin Hood, en d'Artagnan o en James Bond);
però no deixa de ser
peculiar
que,
pel que sembla, l'Indy té la
possibilitat de "triar" gràcies al vincle màgic del
MacGuffin amb allò
diví.
A més, com en tantes narratives, és clar que les encertades
decisions morals de l'heroi virtuós sempre el porten a elevar-lo en estima als
nostres ulls. Però l'Indiana no ve a ser un boy scout
absolut. O en tot cas... no tan sols això. D'una banda, "un cor
de boy scout amb una cuirassa d'home dur" seria la fórmula que
trobo destil·la la interpretació o estil d'en Harrison Ford a
Raiders of the lost Ark i a Temple of Doom. A partir de
Last Crusade, trobarem que el tipus dur tendeix a cedir a l'altra faceta, la il·lustrada, la de doctor. Calia començar a tenir-la en compte! Per a mi, la faceta docta és el millor tret del personatge. - Qui no desitjaria poder estudiar tota la vida i aprendre més de cinc idiomes, oi? -. Més profundament... la faceta docta s'agraeix perquè em fa sospitar el següent: La veritable capacitat d'obrar i de decidir de manera més encertada, és a dir, la possessió de criteri vàlid per a la presa de
decisions, no són mera conseqüència de "tenir bon cor i
punt", com tampoc símptoma de rigidesa moral del personatge. El bon
criteri i la capacitat per descobrir el desconegut i destapar misteris és més aviat una aptitud que esdevé possible gràcies al coneixement prèviament treballat i adquirit. Això és, d'una banda, l'experiència adquirida, i de l'altra, el treball de formació intel·lectual i el cultiu
de la raó mitjançant l'estudi de les diverses matèries de
coneixement. Un propòsit admirable, aquest segon aspecte... no creieu? En altres paraules: "fés
colzes, i... la teva vida serà molt millor; seràs capaç de fer
moltes més coses; etc.". Un consell que, al meu parer, tan
l'Indiana com el seu pare (en Sean Connery) i no oblidem pas el bo d'en
Marcus Brody (Denholm Elliott), ens transmeten bé a Indiana Jones
and the Last Crusade. "The pen is mightier than the sword", li diu l'un a l'altre. La vida
acadèmica, l'amor al coneixement
humanístic, així com la versatilitat clau de conèixer un munt d'idiomes, és probablement
el tret (malgrat que poc elaborat i encara superficialment tractat)
més veritablement idíl·lic que ens ofereix i
aporta l'Indiana Jones,
l'investigador docte que surt a fer treball de camp...
El "MacGuffin", com
dèiem, és secundari. Potser per això, la seva màgia és allò que
resulta menys resolt a les aventures de l'Indiana, com a quelcom
"inacabat", obert a lliures interpretacions i de fet al
servei de la narració. Em fa l'efecte que es tracta d'aventures on
la màgia havia de tenir un paper "a priori", potser
per l'espectacle i misteri que possibilitza, d'acord amb el punt de
vista original del productor George Lucas. Em fa l'efecte que això
degué generar un cert conflicte o mal de cap a l'hora d'escriure
guions versemblants. Penso que cal lloar tots els guionistes de la
saga per la seva feina, donat que el "MacGuffin" no té una
excessiva presència o importància i el viatge és el que
compta. De fet, crec que la "connexió religiosa" o amb el
diví que tenen les pel·lis d'Indiana no són més que un pretext, i
l'heroi roman un personatge laic i diplomàticament prudent amb la
religió o religions.
La tendència que segueix la
trajectòria del personatge per les seves pel·lícules ho confirma. A Indiana Jones and the Last
Crusade, la recerca del Graal meravellós presenta, com en les
dues pel·lícules anteriors, un mínim conflicte dialèctic entre
màgia i realitat, així com entre fe i raó. Una vegada més, la
resolució del conflicte implica l'acceptació d'ambdós conceptes,
quan de nou el personatge, inicialment reaci a les supersticions, ha
presenciat la meravella o la màgia. El tractament és essencialment
el mateix que a les pel·lis anteriors, fins i tot més arriscat en
la mesura que implica un cert posicionament religiós (l'Indiana és
catòlic?!). Tot això, però, esdevé tan secundari dins la història
com ho venia a delimitar el "principi o teoria del MacGuffin",
i allò que té més transcendència és, de fet, el retrobament del
protagonista amb el seu pare. No és d'estranyar que, a la telesèrie
The young Indiana Jones chronicles, la màgia o
element de meravella fós deixat de banda en favor de la raó i la
intenció didàctica, com també que a Crystal Skull s'optés
(peculiarment) per una fantasia més pròpia de la ciència ficció
que de la fantasia mística. Tinc entès que a Indiana Jones and the Dial of Destiny (2023), l'element fantàstic o de meravella
es plasma exclusivament en un fenòmen o enginy científic.
En definitiva, i al llarg de la
saga, l'esbós inicial que va tenir en George Lucas, plantejant un
arqueòleg aventurer que rivalitza amb nombrosos enemics a la recerca
de tresors màgics, ha tendit a evolucionar una mica vers un cert
abandó o relativització de la màgia del tresor en favor de
l'empoderament de l'heroi com a campant doctor de coneixement
humanístic. Com en el cas d'Star Wars (1977), el plantejament
mental d'en George Lucas cobra vida de manera sorprenent quan el
resultat esdevé una peça acabada de cinema en mans d'un equip sencer capaç de dur "més enllà" una visió inicial. Començant pel plantejament
simple d'en Lucas, una simplesa de concepció que resulta
positiva quan serveix fidelment al propòsit d'explicar històries
amb més caràcter de mite que de realitat, i a través de l'hàbil
realització d'Spielberg, la versemblant interpretació de Ford, la
brillant música del mestre John Williams, la genial fotografia de Douglas
Slocombe, el treball de tot l'equip sencer... tot està treballat per
a un resultat ben efectiu. Es tracta, per suposat, d'un estil de
cinema molt efectista, però tanmateix
molt ben fet.
Al meu
parer, el cas concret de
The Last Crusade
és per a mi el més
excel·lent.
Vegueu com la fotografia manté una cromàtica on hi predominen els colors terrosos,
marrons...
i això és en bona mesura
gràcies a allò que es fotografia, no pas a cap retoc de la post-producció
digital. Per a d'altres
aspectes, si mireu els
documentals de "com es va fer", n'apreciareu el
caràcter artesanal que té cada
element (fotografia,
efectes especials físics o on set,
decorats, vestuari, so, música... i tot plegat), conjugació de tasques
artesanals que casen mútuament en perfecta harmonia. Per a mi,
Indiana Jones and the Last Crusade
és una pel·lícula perfecta que exemplifica un bon treball
cinematogràfic d'equip i proporciona, de resultes, tanta diversió a
l'espectador/a com la que degueren passar els qui la varen fer.
L'Indiana es troba just en la frontera que separa realitat i màgia, dèiem abans. Cinematogràficament parlant, es troba també en la frontera entre dues maneres de fer. L'una, tot el que el cinema té d'artesania i d'ofici. L'altra, les possibilitats aparentment infinites de la superpotent tecnologia digital. Per a mi, l'Indiana Jones és el darrer dels grans herois aventurers i també l'exemple d'un procés de canvi: el d'una manera de fer cinema que deixa de ser com era per convertir-se en una altra.
A.
