Preàmbul
Malgrat que vaig començar aquest blog amb una entrada anterior sobre una pel·lícula que vaig trobar pràcticament digna de ser ignorada, el comentari que segueix a continuació és ja sobre una de les meves deu pel·lícules predilectes, mereixedora de començar el meu blog. Superman: the movie (Richard Donner, 1978) és el primer llargmetratge que recordo haver vist mai a la televisió, concretament quan era un pàrvul i, si no m'equivoco, TVE estrenava per primera vegada la seva emissió (doblada al castellà, és clar, i amb intervals publicitaris) durant un vespre a principis dels anys '80. Va ser la primera vegada que els pares em varen convidar a mirar una pel·lícula per la nit, en hores en les que un nen petit acostuma a anar a dormir, i la vaig mirar fins al final amb ells, assegut a terra i a dos metres de la pantalla, mentre ells seien darrera, al sofà. Des d'aleshores, aquesta va esdevenir la meva forma preferida de mirar una pel·lícula en família. Més a prop de la pantalla que ells per tal de tenir-los al darrera i poder concentrar-me millor. La pel·lícula em va fascinar, i recordo que, havent acabat, em vaig quedar despert una bona estona i, mentre els pares dormien, vaig tornar al menjador, sense gosar encendre el llum, amb els ulls oberts en la claror de la lluna, mirant el cel des de la porta del balcó i somiant despert durant una nit estrellada. Afortunadament, no sóc un dels casos de nens que va saltar pel balcó! Pocs anys més tard, un tiet que treballava a la ràdio i tenia accés a LPs de mostra de les bandes sonores de pel·lícules ens va regalar la respectiva edició en vinil de dos discos amb la música de John Williams. En una altra entrada, no pas ara, dedicaria la necessària atenció a parlar de la meva admiració per la tasca de composició musical dels score, és a dir, de les composicions per orquestra destinades a la banda sonora de pel·lícules, un gènere de la música que considero ha heretat veritablement el llegat de la música clàssica (envers els pedants malsons atonals de l'anomenada música contemporània) i n'ha aportat una consegüent riquesa evolutiva. Caldrà parlar aleshores de John Williams, probablement el compositor més brillant en el seu ofici. Ara, però, i sense més preàmbuls, vinc a parlar de la gran peli Superman: the movie.
El títol
Hi havia una època, la de les primeres grans pel·lícules de cinema fantàstic sobre superheroes procedents dels comic-books, en la qual aquestes adaptacions portaven el subtítol "the movie". Els exemples puntals són Superman: the movie (1978) i Batman: the movie (1989) (sense ignorar l'altra Batman: the movie de 1966). Dècades després, el costum d'aquesta línia afegida originalment al títol d'una adaptació ha minvat. Fins i tot s'ha donat la rectificació posterior d'aquells mateixos títols. Probablement perquè el subtítol "The movie" resulta redundant. La cosa probablement és també un símptoma de la presa de poder de la pantalla envers el del paper. També és cert que, d'alguna manera, el temps sitúa la pel·lícula en el seu lloc quan se li confereix prou autenticitat respecte de l'obra de la qual procedeix i respecte d'altres adaptacions anàlogues. Tot i així, allò encara no s'ha deixat de fer del tot, i ara encara sorgeixen títols com Playmobil: the movie (2019). Similarment, també trobem un paral·lel similar de correcció del títol durant el pas del temps en el cas d'adaptacions literàries en les quals es menciona l'autor juntament amb el títol. Tal és el cas de Bram Stoker's Dracula (1992) i de Mary Shelley's Frankenstein (1994), que avui dia han passat a anomenar-se per tan sols el nom del personatge. Probablement la qüestió legal del copyright tindria més pes que res en aquest fenòmen, i el pas del temps ha permès a les productores propietàries canviar els títols sense patir inconvenients legals que sí haurien tingut lloc en l'estrena. Però tan sí com no, a mi no m'agrada gens això de que es rectifiquin títols dècades després, com quan Raiders of the Lost Ark (1981) ha passat a anomenar-se Indiana Jones and the Raiders of the Lost Ark. No tan sols m'estranya que es rectifiqui qualsevol obra que pertany a un altre moment, també ho trobo trist en el cas que tractem, quan el títol conferia a l'obra una certa dignitat pel fet de subratllar el seu caràcter d'adaptació literària, tan si es tracta d'una novel·la com en el cas d'un comic-book. En fi... què hi farem!
El gènere
Més enllà de la infància, el gènere dramàtic de cinema sobre súper-herois va deixar de cridar-me l'atenció. De fet, d'entre tot el repertori, només la saga de Superman protagonitzada per Christopher Reeve i la peli Batman de 1989 m'havien interessat de debò. És clar que són les pel·lícules que varen pertocar a la meva generació d'infantesa. D'altra banda, m'encanten d'allò més els Indiana Jones, i m'agraden els James Bond i la V for Vendetta (2005). Però són "súper-", aquests altres herois? Mmmm... suposo que ara tan me fa, tot i que la diferència és interessant per tractar-la un altre dia (p.e.: comentant un Indiana Jones). Pel que venia a dir, en l'actualitat generalment sóc incapaç de veure cap peli del gènere superhero sense deixar, en part o totalment, d'avorrir-me. Àdhuc els X-Men, la Justice League de DC, els Avengers de Marvel, els Watchmen i tot el percal em fan més aviat riure o badallar, però el Superman de 1978 és per a mi una excepció absoluta. Al meu parer, es tracta d'una gran pel·lícula que per diversos motius va prendre les regnes del seu gènere, sostenint-les durant més temps que cap altra peli del mateix ram. Tractaré de justificar això al llarg d'aquest escrit.
El personatge
En el seu assaig titulat Apocalittici e integrati (1965), escrit durant la joventut, el professor de semiòtica, intel·lectual i escriptor italià Umberto Eco va analitzar el mite de Superman entre d'altres tòpics i qüestions relatives al fenòmen contemporani de la cultura de masses. Entre les diverses observacions i consideracions sobre el personatge, Eco emfatitzava fins a la categoria del paradigma el caràcter de personatge "pla" i/o "estàtic" (és a dir, de personatge més aviat buit i sense gaire o gens possibilitat d'evolució) amb la qual es pot caracteritzar en Superman com a súper-model de conformisme. A saber, altres personatges plans són: Sherlock Holmes, Batman, James Bond, Indiana Jones, etc. Cal aclarir que un personatge es pot considerar "pla" tot i gaudir d'una evolució introductòria. De fet, la gènesi o etapa de formació del personatge té un evident paper primordial i totalment clau en el cas dels súper-herois. En aquests casos, però, els personatges assoleixen, després de la seva formació, una certa immovilitat, un status de sencers, de complerts del tot, a partir del qual pot tenir lloc un nombre probablement il·limitat d'aventures. A Superman, el guionista fa explícit el moment en què aquest status és assolit. Es tracta del moment en què el personatge abandona la seva Fortress of solitude, alhora que el descobrim en el seu "uniforme" blau i vermell i el veiem volant per primera vegada. Si considerem, però, que aleshores encara no s'ha "presentat" al món, perquè encara no s'han definit els seus "amics" (la reportera Lois Lane, el fotògraf Jimmy Olsen i l'editor Perry White) ni el seu antagonista (el "cervell criminal" Lex Luthor), coses que tindran lloc en les seqüències immediatament següents, o més enllà considerem que encara no s'ha consolidat a sí mateix entre els humans, podríem concloure que el punt àlgid per a completar el personatge es troba al final de la pel·lícula, en el darrer plànol, quan en Superman, després de tot, es passeja sobrevolant el planeta des d'una alçada orbital.
Crec que cap pel·lícula sobre Superman té la capacitat de trencar amb el que observava Umberto Eco, però al meu parer resulta magistral la solució que troba el guionista Mario Puzo per afrontar una mica aquesta problemàtica del personatge com a mite estàtic, assumint-la i fent-ho jugar en favor de la pel·lícula. El guionista opta per no oposar o dissimular aquest factor, tot eludint l'anacronia (analepsis o prolepsis) i els flashbacks del tot, i fa explícits i puntals els dos moments mencionats, el de la seva "estrena" voladora i el de la calma reestablerta al final, en què trobem que el personatge queda "complert". Dos moments que normalment no formarien part dels clímax de la trama però que en aquesta pel·lícula són equiparables a la resta, perquè ens fan gaudir del personatge en el seu retrat de mite. És, al meu parer, un encert dins l'exercici d'adaptar el personatge de Superman al cinema, no diferenciant entre història i trama i dotant la narració d'un enfocament mític simple, monumental, magnificient, que la beneficia.
Per a fer efectiu aquest efecte de mitificació, la narració juga hàbilment amb el contrast constant entre la realitat i l'element de meravella, que en aquesta pel·lícula s'entén com a contrast únic entre en Superman i la resta del món. És clar que tota l'etapa al planeta Krypton, inclosa l'escena del judici per cop d'estat planetari als tres militars kryptonians, material de premonició de Superman II (1980), és en sí mateixa fantàstica. D'aquesta etapa i de tota la introducció del personatge com a etapa de pes en aquesta pel·lícula en parlarem aviat. El cas és que, a partir de la seva arribada al planeta Terra, el protagonista és en sí mateix l'únic element fantàstic que acciona meravelles, i la seva singularitat serà gràcies a això senzillament elevada al llarg de tota la pel·lícula. De totes les produccions posteriors sobre Superman, només Superman Returns (2006), bàsicament un exercici d'homenatge a la pel·lícula que tractem, comparteix aquest tret. Ara potser objectareu que a Superman III (1983) tampoc no hi ha més fantasia que la del protagonista amb els seus poders. Penseu, però, que sí es fa un tractament exagerat fins a la fantasia dels "poders" de la informàtica, culminant en el súper-ordinador antagonista del final. En el cas de Superman, el contrast entre ell -totpoderós- i la resta de la humanitat -indefensa- planteja la qüestió del lideratge i de fins a quin punt la societat pot necessitar en Superman.
Al llarg de la pel·lícula Superman es treballa la idea de l'heroi que està destinat a "liderar" la societat humana a la Terra. Superman no pot esdevenir "un més" de la societat. Per tant, i com que no pot ser el·liminat, està destinat a viure al marge de la societat, o bé a liderar-la d'alguna manera. No és d'estranyar que, durant l'etapa de formació del protagonista a càrrec de la memòria personificada del seu pare Jor-El, es reitera mitjançant dos moments (durant el viatge cap a la Terra i durant el "viatge mental" dins la Fortress of solitude) la màxima de "prohibit intervenir en la història de la humanitat", amb l'alternativa implícita de liderar per exemple moral i com a salvador pietós envers accidents, incidents i desastres. La idea no s'abandona en les pinzellades de la introducció, sinó que també retorna corol·làriament durant el desenllaç de la pel·lícula, quan el personatge es veu empès a transgredir-ho una mica i "viatja enrera pel temps" per corregir una pífia. Però la pífia (la mort de la Lois) és personal i no té rellevància política. En definitiva, la qüestió política amb el "prohibit intervenir..." es tracta de manera vaga i ambígua, i la interpretem tan sols com a "no passis per dictador", però està bé que com a mínim l'equip de guionistes liderat per Mario Puzo se la va plantejar. Bona prova d'això és que en tota mena de Supermans posteriors no s'ha pogut eludir la qüestió, per mal que tampoc s'hi ha aprofundit més. La nova saga protagonitzada per Henry Cavill ho ha resolt en la línia del que es plantejava a Superman II, és a dir, confirmant la necessitat de l'heroi davant d'antagonistes igualment fantàstics, i per tant sobrenaturalment amenaçadors. Al Superman de 1978, però, la qüestió queda més aviat oberta, cosa que trobo particularment positiva i, si més no, original. En la meva opinió, els rivals sobrehumans resulten redundants al costat del mite.
Estructura i contingut
He vist la pel·lícula desenes de vegades. En algunes d'elles, però, l'he abandonada poc després que en Superman ha arribat a la metròpoli. Per a mi, una escena culminant amb la qual, en certa manera, es podria donar per acabada la pel·lícula, és l'escena de l'helicòpter. Es tracta de l'escena definitiva en la qual el personatge esdevé públic, davant una massa de gent espectadora i de càmeres de televisió. Una escena espectacular i brillantment composada. Gairebé m'atreviria a dir que és per a la pel·lícula el que l'escena de la dutxa va ser per a Psycho (1960). És a dir, una escena de clímax tan ben composada cinematogràficament (per la seva edició, per la música, etc.) que té el poder mnetonímic de fer-nos premiar tota la pel·lícula mitjançant el record d'una de les seves millors seqüències. A Superman, els bons moments són molts, però la seqüència de l'helicòpter és especial perquè conté moltes coses que es conjunten en cinc minuts durant una escena trepidant. M'agradaria analitzar-la aquí, però ja estic allargant prou l'escrit. En tot cas, mencionar que l'escena personifica el bo i millor de la tradició del gènere catastròfic en apogeu durant els '70, amb bons efectes especials, i amb aquells crits d'espant, ofecs angoixants i gemecs retorçats, la fragilitat de les víctimes i la impotència de tothom davant la magnitud del desastre; tot alhora que amb el desenllaç triomfal de l'escena es podria datar, si es vol, el moment en que es posava fi a la notabilitat d'aquell gènere dins la història del cinema. El que venia a dir a l'inici del paràgraf és que, fins que té lloc aquesta escena mítica, ha transcorregut ben bé una hora de pel·lícula. Per a mi, l'escena divideix la pel·lícula en dues meitats, i conclou tota la primera. És la primera meitat la que per a mi, en conjunt, té més pes i qualitat de les dues.
Podríem dir que la primera meitat de la pel·lícula constitueix plenament la fase d'introducció, que us deia trobo la més interessant. Començant per l'inici a Krypton, la introducció del trio de malfactors jutjats no és tan sols un mer recurs per a justificar Superman II, cosa que de fet ja havien decidit els productors (al final de tot dels crèdits hi ha un missatge que avisa de la segona peli), sinó que també contribueix a donar més magnitud còsmica, una atmosfera més gran, més dimensió "espaial" a la pel·lícula, en tant que també és una space movie. L'escena es fa alhora interessant quan, a través del monòleg de Jor-El davant els acusats i el jurat de líders, s'introdueix la idea de justícia suprema. No es jutja un crim petit o local, sinó que el tribunal és una mena de tribunal suprem i el delicte és el d'alta traïció (el cop d'estat). S'està introduïnt, de manera indirecta, la inevitable qüestió política i sobre el lideratge que dèiem abans. En altres paraules, el general Zod, acompanyat de la perversa Ursa i el grandot Non, ja ha fet antagònicament allò que en Superman no farà pas mai. Per cert, tothom sap que podem oblidar perfectament aquests darrers noms, tot i que m'encanta tantíssim el moment en que la càmera s'acosta a la cara de l'actriu Sarah Douglas, alhora que se la presenta tètricament i la música fa una concatenació concreta de quatre notes, tan genial que no puc oblidar mai l'instant sublim de la "perversa Ursa". Ha ha ha.
Per cert, la introducció d'Ursa com a dominatrix despietada que "amenaça fins i tot els nens del planeta Krypton" m'ha fet qüestionar-me, la darrera vegada que he vist la peli, si la societat de Krypton seria més o menys patriarcal i masclista que qualsevol altra societat de la Terra. Observeu que, a banda d'Ursa (com els seus dos col·legues, porta el que suposem és un uniforme militar), els altres dos personatges femenins de Krypton (la senadora Vond-Ah i la mare Lara) no porten el seu "cognom" simbòlic al pit, mentre que sí el duen orgullosament els homes, que omplen el consell de savis. A més, durant el monòleg "the son becomes the father and the father... the son" del pare al nadó, la mare roman callada i sense aportació. Per tant, conclourem que el caràcter patriarcal és, si fa no fa, el mateix que, podríem dir, als EEUU contemporanis, amb la mateixa reducció de representació política i d'accessibilitat de rols i drets per a les dones. Tot seguit, te'n adones que, si a la Terra s'entén que hi ha societats diverses, això no infereix necessàriament que hi hagi diversitat a Krypton. Krypton sembla una societat monolítica, de pocs canvis i poca diversitat, unificada política i institucionalment (sense divisió de poders), i no sembla pas perfecta ni utòpica; tan sols més avançada intel·lectual i tecnològicament, se'ns diu. Una societat més sàvia i vella, a punt d'expirar, i per tant més grisa, serena, plàcida i moribunda. L'infant Kal-El és precisament l'únic exemple de joventut, de vitalitat o espontaneïtat, que se'ns presenta, embolcallat amb els colors vius del seu futur "uniforme" envers el blanc brillant de la resta d'habitants i els grisos i blaus d'aquell món de cristalls. Amb tot, entenem que la societat a Krypton és "més avançada" que a la Terra, però no per això més vàlida. La peli Man of steel (2013) recull bastant tota aquesta significació i la mastega de nou. L'innocent Kal-El personifica el potencial de redempció d'una civilització sencera que no ha sapigut protegir els seus habitants de l'extinció. És el darrer supervivent lliure d'aquella civilització destruïda no tan sols per un mer accident còsmic, sinó també, en la mesura que una societat pot ser responsable de no sobreviure, per la negligència dels seus governants. Aquest potencial de redempció es trasllada a la Terra, on la qüestió de la supervivència o extinció és, com a Krypton, un dilema no tan sols polític, sinó també ecològic. No és d'estranyar aleshores que a Superman IV: The quest for peace (1987), com també al comic-book 'Superman for Earth' (1991), en Superman es compromet a combatre l'amenaça de les armes nuclears i la destrucció del medi ambient.
Durant la meïtat introductòria de la pel·lícula té lloc també l'etapa de joventut a Smallville, un poble fictici a l'estat de Kansas, on el personatge creix humilment acollit pels pares adoptius que se'l troben tan bon punt aterrissa al planeta. El jove Clark roman a la llar fins al matí següent d'haver enterrat el seu pare adoptiu, moment en el qual s'acomiada de la seva mare adoptiva i marxa cap al pol Nord. Es tracta d'una etapa rica en sentit poètic, accentuada pels vastos paisatges rurals, la música nostàlgica amb llargs moments de silenci verbal, mantenint el protagonista encara en un ambient bastant isolat. L'ambient queda gravat en la memòria de l'espectador, i no és d'estranyar que, anys després, es produís una sèrie anomenada Smallville (2001-2011), la qual no he vist, per a explotar l'etapa teen del personatge. Tampoc és d'estranyar que els autors del comic-book original (Jerry Siegel i Joe Shuster) fessin aterrissar el protagonista a l'estat de Kansas, al cor geogràfic dels EEUU, perquè amb això, i el fet que després acaba vivint o treballant com a redactor a Metròpolis (pseudònim per a Nova York), aconseguien dues coses. D'una banda, evitar que cap municipi o cap estat del país s'apropiés del personatge per a transcendir cap identitat més que la de la seva nacionalitat nord-americana. D'altra banda, s'introdueix la dicotomia rural/urbà en establir la línia biogràfica i simbòlica entre la petita vila rural i la gran ciutat, és a dir, i com els seus noms indiquen, entre Smallville i Metròpolis. En Clark creix a la vila i es traslladarà a la ciutat, però pertany a tot arreu. Per tant, com a salvador i com a símbol, en Superman no té predileccions d'entre la humanitat. Bé, potser sí, no ens passem, perquè hi ha una altra dicotomia, la dels EEUU envers el món sencer, i en aquesta sí que l'heroi tendeix a prendre part. Tendeix, dic encara, perquè penso que això gairebé no es fa explícit a la pel·lícula. Tot i així, entrevistat per la periodista Lois Lane, en Superman afirma: "I am here to fight for truth, justice and the American way". En fi, no cal dir res més si ja ho diu ell. Està clar que en Superman ve a ser el salvador per a tot el planeta, però passarà a fer-ho exclusivament amb els valors del seu país d'acollida. Quins són aquests valors, segons la pel·lícula? En parlarem més endavant, quan n'identifiquem el tema principal.
He dit que l'etapa a Smallville té gran sentit poètic, perquè penso que ve a tocar potencialment les emocions de l'espectador amb recursos adients (música, paisatge, silencis), però també em vull referir als significats simbòlics que conté. Smallville ve a ser al·legoria de la vida rural nord-americana com s'entenia aleshores, en part bucòlica i en part trista i deprimida. Immediatament ens fa pensar en les localitzacions de The grapes of wrath (1940), per no dir altres exemples com podria ser el context de Young Mr. Lincoln (1939) o de la novel·la In cold blood (1965) de Truman Capote. Arribats a aquest punt, hem de parlar de la noció de depressió nacional, no tan sols econòmica sinó també política i de valors, a que tot apunta, i de com s'entén aquesta noció en la pel·lícula de cara al que serà el tema de la mateixa.
Contingut ideològic
A l'inici de la pel·lícula, s'obre literalment un teló i l'obra comença amb una seqüència força onírica en què una mà infantil fulleja un còmic de Superman. Mitjançant la narració "en off", la veu ens diu "In the decade of the 1930s, even the great city of Metropolis was not spared the ravages of the world-wide depression. In the times of fear and confusion, the job of informing the public was the responsibility of the Daily Planet, a great metropolitan newspaper, whose reputation for clarity and truth had become a symbol of hope for the city of Metropolis". Les paraules, escrites per l'autor Jerry Siegel, procedeixen del còmic original. Em crida l'atenció el fet que es concep la depressió a escala global, tot i que els principals països afectats varen ser els EEUU i Alemanya (aquesta pels deutes que tenia amb el primer). Si no m'equivoco, global ho va ser en certa manera, la crisi, sobretot per les conseqüències que va tenir a llarg plaç en el panorama polític europeu. Però primordialment la crisi va ser un fenòmen nord-americà, des del crack de 1929 fins a la intervenció (1941) en la Segona Guerra Mundial, després de la qual els EEUU es varen acabar de consolidar com a primera potència econòmica i militar en l'ordre mundial. Més aviat, em sembla que la projecció de la crisi cap al món sencer forma part del punt de vista americanocèntric, tan dels autors originals del personatge com dels de la pel·lícula, i el que passa és que es vol reduir miraments davant la idea de propagar els valors de "truth, justice and the American way" arreu del món. Nota: a la pel·lícula no hi ha res relatiu a la Guerra Freda amb el bloc soviètic, però per a qui l'hi interessi, existeix el còmic Superman: Red son (2003) que planteja un Superman educat a la Unió Soviètica. Tanmateix, hi ha un còmic escrit per John Cleese que sitúa l'heroi a Anglaterra, anomenat Superman: True Brit (2004).
Una altra cosa. Penso que el que distingeix en Superman d'altres personatges heroics, tan plans i estàtics com ell, és la dimensió, l'escala de tot plegat. En conseqüència, la resta de personatges que connecten amb el protagonista mític han de pagar el preu de complir una funció específica, prou adient a l'alçada d'aquell (una mica com en les pel·lícules d'en Clint Eastwood, he he). Altrament, els personatges no interessarien a l'heroi ni a l'espectador. Lois Lane és, d'una banda, la companya amorosa, i a la llarga ho serà de manera sempiterna i pràcticament no consumada, gairebé puritana, molt més a prop del cas d'Irene Adler amb Sherlock Holmes que del caràcter doner (això és "mujeriego" en català) d'en Batman o en James Bond. Per a en Superman, però, Lois és també la seva missatgera de cara al món. Complementant això, Jimmy Olsen en proporcionarà les imatges, i Perry White el vist-i-plau o legitimació del discurs. La interlocució entre l'heroi i el món queda forjada així en aliança amb el Daily Planet. Aquesta funció del diari com a portaveu és la que s'introduïa amb les primeres paraules de la pel·lícula, i no és d'estranyar que el diari s'anomeni així, perquè la seva veu s'adreça a tots els confins del planeta.
Parlant de més personatges, Lex Luthor, l'antagonista, és prou capaç tan de crear conflicte com de fer mal a en Superman, i per això s'auto-atribuirà de bon principi la categoria de mastermind criminal. Més encara, Lex Luthor ve a representar el poder de la intel·ligència (s'entén que emprada per a males finalitats) que s'enfronta a la gran força, física i de voluntat, del súper-home. Subliminalment, aquí hi ha el rerafons ideològic de la intel·lectualitat com a futesa elitista i potencial embaucador versus la força decidida, honestedat i tenacitat de l'Übermensh. Per tant, amb tot plegat, la pel·lícula no es diferencia gaire del plantejament fundacional del comic-book dels anys '30. Amb prou feines es mira de tapar això més que amb "etiquetes" o esparadrap quan, paradoxalment, posen una foto emmarcada de Mussolini a l'estudi de Luthor, o quan, poc versemblantment, Jor-El dóna al seu fill un crash course del coneixement científic dels diversos mons pertanyents a "les 28 galàxies conegudes" que ens vol fer creure que en Superman serà prou docte com per no patir cap rival en el camp intel·lectual. És clar que el personatge de Luthor, graciosa i excèntricament interpretat per Gene Hackman, ve carregat de vanitat intel·lectual, amb tendència a la verbositat i grans dosis de cinisme i de sarcasme. En Superman, en canvi, és més aviat succint, de poques paraules i sempre encertades per a qualsevol situació, com les d'un Crist miraculós en un hiperbòlic oceà de decadència romana.
He de dir que aquest rerefons ideològic incontestat, el de sobreimposar l'espasa a la ploma, em sembla el factor veritablement lamentable de la pel·lícula i del mite sencer de Superman. El poder de la paraula ha fracassat decadentment, per tant cal donar pas a la força de voluntat. És una perspectiva veritablement perillosa, la història ens ho demostra. Portat a l'extrem, és el "¡Muera la inteligencia!" que deia el militar espanyol Millán-Astray (el fundador de la Legión), o el "Quan em parlen de cultura, trec la pistola" de Hermann Göring. És una línia de pensament que sense embuts considero errònia i detestable del tot. Maltrat tot, la pel·lícula funciona com a tal, sense arribar a esdevenir gaire en missatge, i no se li pot retreure el mèrit d'estar ben feta en tots els aspectes. Això no ens ha de sorprendre. Hi ha hagut pel·lícules molt ben fetes, cinematogràficament parlant, que ens semblaran ideològicament execrables de manera evident. Per exemple, The birth of a nation (D.W. Griffith, 1915) o el documental Triumph des Willens (Leni Riefenstahl, 1935). En aquestes, la ideologia pudent té tons agressius (més en el cas de Griffith que de Riefenstahl) i es fa prou explícita i evident. No és el cas de Superman. Com en moltes altres pel·lícules en les que podem trobar un cert rerefons d'ideologia conservadora, el tractament que es fa a Superman és prou lleuger i indeterminat com per resultar boirosa a l'espectador crític. No obstant, el missatge hi és, de manera més o menys subtil, i potser precisament per aquesta ambigüitat i subtilesa, la idea es transmetrà de manera més eficaç que en els casos de peces de cinema culturalment ja denunciades.
El tema
Al meu parer, el tema de la pel·lícula és independent del seu rerefons ideològic que acabo de denunciar. El tema ve a ser la salvació i redempció de la humanitat mitjançant els valors "truth, justice and the American way", perquè la crisi no és tan sols una crisi econòmica i política, sinó sobretot una crisi de valors. La responsabilitat no recau sola en els líders, sinó en cadascú: "we are all part of the same team". Tot encaixa dins l'ideari del moviment conservador nord-americà que per aquells anys de la pel·lícula començava a agafar una forta embranzida, en responsabilitzar dels problemes socials a l'individu que amb la seva actitud nega l'American dream i per això fracassa. La pel·lícula, és clar, eludeix el qüestionar gaire el poder polític i menys encara les institucions del país, que per al personatge són inviolables.
Com propagar, si no és amb l'exemple, aquests valors nacionals? De la mateixa manera que s'entén la noció de seguretat als EEUU, amb "overwhelming force". En Superman n'és el símbol. Com el país va fer durant la Segona Guerra Mundial, no intervindrà a menys que sigui estrictament necessari. "Prohibit invervenir..." mentre no s'ultrapassi la línia vermella. És l'advertència dels EEUU com a policia del món. Mentrestant, en temps de pau, el líder es limitarà a donar exemple, sense intervenir en la política.
Pel que fa a la vida nacional, la vida interior del país, la noció de seguretat té una altra vessant, la de combatre la delinqüència. Durant els anys '70 la societat nord-americana es va veure empesa a obrir els ulls al problema de la violència rampant. El cinema de l'època n'és bona prova. Penseu en la onada de pel·lícules com Dirty Harry (1971), French connection (1971) o The Godfather (1972), totes emblemàtiques del nou subgènere anomenat neo-noir, que varen gaudir d'enorme popularitat i de respectives continuacions. Haureu vist que els productors de Superman (el duet dinàstic dels executius Alexander i Ilya Salkind i el productor Pierre Spengler) varen obsessionar-se en reclutar actors consagrats, bona part dels quals havien begut de la copa d'aquest cinema de l'època. Penso que quan el problema de la violència es desvincula de les possibles causes polítiques, els delinqüents resulten més estereotipats que mai. La premsa conservadora de l'època no dubtava en seguir dimonitzant qualsevol grup social sospitós i de titllar-los de degenerats o de terroristes: els homosexuals, els comunistes, els drogoaddictes, els hippies, tot amb un ull clavat en la massa de veterans que havien tornat vius del Vietnam. Superman és una de les primeres grans pel·lícules que fa el gran gir conservador i s'encara a la violència amb una nova visió, que podríem resumir en: "D'acord, la violència existeix i és tan terrible com la veiem ara, sense la censura, però el darrer responsable és sempre l'individu. Per això ara cal predicar més que mai el bon exemple de conducta".
Subtema
En la línia d'aquell contrast del protagonista envers la resta de la societat, tan palès a la pel·lícula, en Superman, sempre capaç i optimista en el seu paper de lideratge mitjançant l'exemple moral, es posiciona davant una població terrestre més aviat deprimida i pessimista. No tan sols els petty criminals que atura quan fa de vigilant pel cel nocturn de Metropolis o per descomptat en Luthor i el seu esbirro Otis, sinó també la gent que pulula pel carrer o per les oficines del Daily Planet, i fins i tot els policies, són tots i totes presa d'aquesta crisi de valors que la pel·lícula s'esforça en retratar. I en Superman, veritable príncep de l'esperit Boy Scout americà (per no dir dels missioners mormons o dels marines), no tan sols predica l'exemple vestit amb l'uniforme blau de capa vermella, sinó també i molt especialment quan es disfressa de Clark Kent per passar desapercebut entre la resta. Recordeu, per exemple, l'escena de l'atracador amb en Clark i la Lois dins un carreró, quan en Clark li fa un breu i simpàtic sermó a l'assaltant, o recordeu qualsevol moment d'en Clark Kent quan manté els modals impecables i el perfecte restraint, malgrat que ho faci en clau de clown, davant de qualsevol persona i en qualsevol situació, per molt alarmant que aquesta sigui. Tan quan es posa les ulleres com quan se les treu, Kal-El es comporta d'allò més bé. A Superman el tracte amb els altres és tot un subtema, i és en aquestes situacions quixotesques, més que no pas quan fa servir els seus poders, quan en Superman resulta més exemplar.
He dit que l'etapa a Smallville té gran sentit poètic, perquè penso que ve a tocar potencialment les emocions de l'espectador amb recursos adients (música, paisatge, silencis), però també em vull referir als significats simbòlics que conté. Smallville ve a ser al·legoria de la vida rural nord-americana com s'entenia aleshores, en part bucòlica i en part trista i deprimida. Immediatament ens fa pensar en les localitzacions de The grapes of wrath (1940), per no dir altres exemples com podria ser el context de Young Mr. Lincoln (1939) o de la novel·la In cold blood (1965) de Truman Capote. Arribats a aquest punt, hem de parlar de la noció de depressió nacional, no tan sols econòmica sinó també política i de valors, a que tot apunta, i de com s'entén aquesta noció en la pel·lícula de cara al que serà el tema de la mateixa.
Contingut ideològic
A l'inici de la pel·lícula, s'obre literalment un teló i l'obra comença amb una seqüència força onírica en què una mà infantil fulleja un còmic de Superman. Mitjançant la narració "en off", la veu ens diu "In the decade of the 1930s, even the great city of Metropolis was not spared the ravages of the world-wide depression. In the times of fear and confusion, the job of informing the public was the responsibility of the Daily Planet, a great metropolitan newspaper, whose reputation for clarity and truth had become a symbol of hope for the city of Metropolis". Les paraules, escrites per l'autor Jerry Siegel, procedeixen del còmic original. Em crida l'atenció el fet que es concep la depressió a escala global, tot i que els principals països afectats varen ser els EEUU i Alemanya (aquesta pels deutes que tenia amb el primer). Si no m'equivoco, global ho va ser en certa manera, la crisi, sobretot per les conseqüències que va tenir a llarg plaç en el panorama polític europeu. Però primordialment la crisi va ser un fenòmen nord-americà, des del crack de 1929 fins a la intervenció (1941) en la Segona Guerra Mundial, després de la qual els EEUU es varen acabar de consolidar com a primera potència econòmica i militar en l'ordre mundial. Més aviat, em sembla que la projecció de la crisi cap al món sencer forma part del punt de vista americanocèntric, tan dels autors originals del personatge com dels de la pel·lícula, i el que passa és que es vol reduir miraments davant la idea de propagar els valors de "truth, justice and the American way" arreu del món. Nota: a la pel·lícula no hi ha res relatiu a la Guerra Freda amb el bloc soviètic, però per a qui l'hi interessi, existeix el còmic Superman: Red son (2003) que planteja un Superman educat a la Unió Soviètica. Tanmateix, hi ha un còmic escrit per John Cleese que sitúa l'heroi a Anglaterra, anomenat Superman: True Brit (2004).
Una altra cosa. Penso que el que distingeix en Superman d'altres personatges heroics, tan plans i estàtics com ell, és la dimensió, l'escala de tot plegat. En conseqüència, la resta de personatges que connecten amb el protagonista mític han de pagar el preu de complir una funció específica, prou adient a l'alçada d'aquell (una mica com en les pel·lícules d'en Clint Eastwood, he he). Altrament, els personatges no interessarien a l'heroi ni a l'espectador. Lois Lane és, d'una banda, la companya amorosa, i a la llarga ho serà de manera sempiterna i pràcticament no consumada, gairebé puritana, molt més a prop del cas d'Irene Adler amb Sherlock Holmes que del caràcter doner (això és "mujeriego" en català) d'en Batman o en James Bond. Per a en Superman, però, Lois és també la seva missatgera de cara al món. Complementant això, Jimmy Olsen en proporcionarà les imatges, i Perry White el vist-i-plau o legitimació del discurs. La interlocució entre l'heroi i el món queda forjada així en aliança amb el Daily Planet. Aquesta funció del diari com a portaveu és la que s'introduïa amb les primeres paraules de la pel·lícula, i no és d'estranyar que el diari s'anomeni així, perquè la seva veu s'adreça a tots els confins del planeta.
Parlant de més personatges, Lex Luthor, l'antagonista, és prou capaç tan de crear conflicte com de fer mal a en Superman, i per això s'auto-atribuirà de bon principi la categoria de mastermind criminal. Més encara, Lex Luthor ve a representar el poder de la intel·ligència (s'entén que emprada per a males finalitats) que s'enfronta a la gran força, física i de voluntat, del súper-home. Subliminalment, aquí hi ha el rerafons ideològic de la intel·lectualitat com a futesa elitista i potencial embaucador versus la força decidida, honestedat i tenacitat de l'Übermensh. Per tant, amb tot plegat, la pel·lícula no es diferencia gaire del plantejament fundacional del comic-book dels anys '30. Amb prou feines es mira de tapar això més que amb "etiquetes" o esparadrap quan, paradoxalment, posen una foto emmarcada de Mussolini a l'estudi de Luthor, o quan, poc versemblantment, Jor-El dóna al seu fill un crash course del coneixement científic dels diversos mons pertanyents a "les 28 galàxies conegudes" que ens vol fer creure que en Superman serà prou docte com per no patir cap rival en el camp intel·lectual. És clar que el personatge de Luthor, graciosa i excèntricament interpretat per Gene Hackman, ve carregat de vanitat intel·lectual, amb tendència a la verbositat i grans dosis de cinisme i de sarcasme. En Superman, en canvi, és més aviat succint, de poques paraules i sempre encertades per a qualsevol situació, com les d'un Crist miraculós en un hiperbòlic oceà de decadència romana.
He de dir que aquest rerefons ideològic incontestat, el de sobreimposar l'espasa a la ploma, em sembla el factor veritablement lamentable de la pel·lícula i del mite sencer de Superman. El poder de la paraula ha fracassat decadentment, per tant cal donar pas a la força de voluntat. És una perspectiva veritablement perillosa, la història ens ho demostra. Portat a l'extrem, és el "¡Muera la inteligencia!" que deia el militar espanyol Millán-Astray (el fundador de la Legión), o el "Quan em parlen de cultura, trec la pistola" de Hermann Göring. És una línia de pensament que sense embuts considero errònia i detestable del tot. Maltrat tot, la pel·lícula funciona com a tal, sense arribar a esdevenir gaire en missatge, i no se li pot retreure el mèrit d'estar ben feta en tots els aspectes. Això no ens ha de sorprendre. Hi ha hagut pel·lícules molt ben fetes, cinematogràficament parlant, que ens semblaran ideològicament execrables de manera evident. Per exemple, The birth of a nation (D.W. Griffith, 1915) o el documental Triumph des Willens (Leni Riefenstahl, 1935). En aquestes, la ideologia pudent té tons agressius (més en el cas de Griffith que de Riefenstahl) i es fa prou explícita i evident. No és el cas de Superman. Com en moltes altres pel·lícules en les que podem trobar un cert rerefons d'ideologia conservadora, el tractament que es fa a Superman és prou lleuger i indeterminat com per resultar boirosa a l'espectador crític. No obstant, el missatge hi és, de manera més o menys subtil, i potser precisament per aquesta ambigüitat i subtilesa, la idea es transmetrà de manera més eficaç que en els casos de peces de cinema culturalment ja denunciades.
El tema
Al meu parer, el tema de la pel·lícula és independent del seu rerefons ideològic que acabo de denunciar. El tema ve a ser la salvació i redempció de la humanitat mitjançant els valors "truth, justice and the American way", perquè la crisi no és tan sols una crisi econòmica i política, sinó sobretot una crisi de valors. La responsabilitat no recau sola en els líders, sinó en cadascú: "we are all part of the same team". Tot encaixa dins l'ideari del moviment conservador nord-americà que per aquells anys de la pel·lícula començava a agafar una forta embranzida, en responsabilitzar dels problemes socials a l'individu que amb la seva actitud nega l'American dream i per això fracassa. La pel·lícula, és clar, eludeix el qüestionar gaire el poder polític i menys encara les institucions del país, que per al personatge són inviolables.
Com propagar, si no és amb l'exemple, aquests valors nacionals? De la mateixa manera que s'entén la noció de seguretat als EEUU, amb "overwhelming force". En Superman n'és el símbol. Com el país va fer durant la Segona Guerra Mundial, no intervindrà a menys que sigui estrictament necessari. "Prohibit invervenir..." mentre no s'ultrapassi la línia vermella. És l'advertència dels EEUU com a policia del món. Mentrestant, en temps de pau, el líder es limitarà a donar exemple, sense intervenir en la política.
Pel que fa a la vida nacional, la vida interior del país, la noció de seguretat té una altra vessant, la de combatre la delinqüència. Durant els anys '70 la societat nord-americana es va veure empesa a obrir els ulls al problema de la violència rampant. El cinema de l'època n'és bona prova. Penseu en la onada de pel·lícules com Dirty Harry (1971), French connection (1971) o The Godfather (1972), totes emblemàtiques del nou subgènere anomenat neo-noir, que varen gaudir d'enorme popularitat i de respectives continuacions. Haureu vist que els productors de Superman (el duet dinàstic dels executius Alexander i Ilya Salkind i el productor Pierre Spengler) varen obsessionar-se en reclutar actors consagrats, bona part dels quals havien begut de la copa d'aquest cinema de l'època. Penso que quan el problema de la violència es desvincula de les possibles causes polítiques, els delinqüents resulten més estereotipats que mai. La premsa conservadora de l'època no dubtava en seguir dimonitzant qualsevol grup social sospitós i de titllar-los de degenerats o de terroristes: els homosexuals, els comunistes, els drogoaddictes, els hippies, tot amb un ull clavat en la massa de veterans que havien tornat vius del Vietnam. Superman és una de les primeres grans pel·lícules que fa el gran gir conservador i s'encara a la violència amb una nova visió, que podríem resumir en: "D'acord, la violència existeix i és tan terrible com la veiem ara, sense la censura, però el darrer responsable és sempre l'individu. Per això ara cal predicar més que mai el bon exemple de conducta".
Subtema
En la línia d'aquell contrast del protagonista envers la resta de la societat, tan palès a la pel·lícula, en Superman, sempre capaç i optimista en el seu paper de lideratge mitjançant l'exemple moral, es posiciona davant una població terrestre més aviat deprimida i pessimista. No tan sols els petty criminals que atura quan fa de vigilant pel cel nocturn de Metropolis o per descomptat en Luthor i el seu esbirro Otis, sinó també la gent que pulula pel carrer o per les oficines del Daily Planet, i fins i tot els policies, són tots i totes presa d'aquesta crisi de valors que la pel·lícula s'esforça en retratar. I en Superman, veritable príncep de l'esperit Boy Scout americà (per no dir dels missioners mormons o dels marines), no tan sols predica l'exemple vestit amb l'uniforme blau de capa vermella, sinó també i molt especialment quan es disfressa de Clark Kent per passar desapercebut entre la resta. Recordeu, per exemple, l'escena de l'atracador amb en Clark i la Lois dins un carreró, quan en Clark li fa un breu i simpàtic sermó a l'assaltant, o recordeu qualsevol moment d'en Clark Kent quan manté els modals impecables i el perfecte restraint, malgrat que ho faci en clau de clown, davant de qualsevol persona i en qualsevol situació, per molt alarmant que aquesta sigui. Tan quan es posa les ulleres com quan se les treu, Kal-El es comporta d'allò més bé. A Superman el tracte amb els altres és tot un subtema, i és en aquestes situacions quixotesques, més que no pas quan fa servir els seus poders, quan en Superman resulta més exemplar.
Conclusió
En definitiva, la pel·lícula tan sols vol presentar el personatge adaptat als temps a què la mateixa pertany, encara referint-nos una mica als anys '30 del còmic original per a fer homenatge al mateix però també per tal de reinterpretar, des d'un prisma més aviat conservador, la societat americana durant els darrers anys de la presidència en davallada de Jimmy Carter, que són el preludi de l'arribada de Ronald Reagan al poder. També, però, ve a reintroduir el personatge al cinema amb una palesa ambició per superar tot els obstacles tècnics, sobretot el gran obstacle de fer volar el paio.
En definitiva, la pel·lícula tan sols vol presentar el personatge adaptat als temps a què la mateixa pertany, encara referint-nos una mica als anys '30 del còmic original per a fer homenatge al mateix però també per tal de reinterpretar, des d'un prisma més aviat conservador, la societat americana durant els darrers anys de la presidència en davallada de Jimmy Carter, que són el preludi de l'arribada de Ronald Reagan al poder. També, però, ve a reintroduir el personatge al cinema amb una palesa ambició per superar tot els obstacles tècnics, sobretot el gran obstacle de fer volar el paio.
Penso que la pel·lícula aconsegueix remenar de manera prou interessant el mite inherent del salvador de la humanitat. Els clàssics herois de l'antiguetat grega, mitològics i literaris (èpica), o la mateixa figura de Crist, són evidentment el sustrat original del personatge en la seva faceta sobrehumana i heroica, amb la limitació del lideratge al camp de l'exemple moral envers el de la implicació política. El plantejament no és nou ni banal, i per això contribueix a elevar aquest personatge de ficció contemporània a la categoria de clàssic dins l'imaginari col·lectiu. Amb aquesta important inèrcia temàtica, la pel·lícula està tanmateix molt ben feta, i no és d'estranyar que com a tal hagi passat a formar part dels clàssics del cinema. Bona prova és que ha influenciat no tan sols els Supermans posteriors, sinó tot el gènere al què pertany.
La música
Finalment, i per sobre de tot, cal destacar el treball brillant del compositor John Williams per a la música. Com en el cas d'Star Wars (George Lucas, 1977), estrenada un any abans, tota la il·lusió no seria possible o no arribaria a la sola de les sabates del que va ser realment si la pel·lícula no vingués dotada de l'enorme poder suggestiu de la seva música. En la mesura que és també una bona space movie, Superman es nodreix bàsicament de la impactant experiència de 2001: A space odyssey (Stanley Kubrick, 1968), experiment que demostrà no tan sols la renovada possibilitat de fer space movies sinó també el potencial de dotar de major presència dramàtica a la música. Però Superman es nodreix més encara, com deia, de la immediatament precedent Star Wars, peli que va qüestionar molts dels estàndars de la producció cinematogràfica del moment. Sense l'arriscada i exitosa Star Wars, Superman no hagués estat possible fins més tard. A més, crec que a Star Wars el talent de John Williams acabava d'eclosionar més enllà del que havia fet abans. La seva música s'incrementava en dimensió fins a nivells operàtics, i alhora guanyava en riquesa, complexitat i coherència simfònica (gran varietat i sòlida unitat en bon equilibri), en composicions figuratives per a cinema que veuen perfeccionat l'ús de la invenció wagneriana del leit motiv. El resultat són composicions tan riques com internament coherents. Recomano escoltar la banda sonora musical de Superman, especialment en l'edició ampliada dins la col·lecció de CDs anomenada The Warner Archives. Per a mi, el pas del temps em fa deixar enrera la pel·lícula, però sempre sóc capaç d'escoltar la banda sonora i gaudir-ne com si fós la primera vegada, quan era un pàrvul i em va seduir sense remei.
La música
Finalment, i per sobre de tot, cal destacar el treball brillant del compositor John Williams per a la música. Com en el cas d'Star Wars (George Lucas, 1977), estrenada un any abans, tota la il·lusió no seria possible o no arribaria a la sola de les sabates del que va ser realment si la pel·lícula no vingués dotada de l'enorme poder suggestiu de la seva música. En la mesura que és també una bona space movie, Superman es nodreix bàsicament de la impactant experiència de 2001: A space odyssey (Stanley Kubrick, 1968), experiment que demostrà no tan sols la renovada possibilitat de fer space movies sinó també el potencial de dotar de major presència dramàtica a la música. Però Superman es nodreix més encara, com deia, de la immediatament precedent Star Wars, peli que va qüestionar molts dels estàndars de la producció cinematogràfica del moment. Sense l'arriscada i exitosa Star Wars, Superman no hagués estat possible fins més tard. A més, crec que a Star Wars el talent de John Williams acabava d'eclosionar més enllà del que havia fet abans. La seva música s'incrementava en dimensió fins a nivells operàtics, i alhora guanyava en riquesa, complexitat i coherència simfònica (gran varietat i sòlida unitat en bon equilibri), en composicions figuratives per a cinema que veuen perfeccionat l'ús de la invenció wagneriana del leit motiv. El resultat són composicions tan riques com internament coherents. Recomano escoltar la banda sonora musical de Superman, especialment en l'edició ampliada dins la col·lecció de CDs anomenada The Warner Archives. Per a mi, el pas del temps em fa deixar enrera la pel·lícula, però sempre sóc capaç d'escoltar la banda sonora i gaudir-ne com si fós la primera vegada, quan era un pàrvul i em va seduir sense remei.
A.
Bibliografia
- Eco, Umberto (1965): Apocalípticos e integrados. Tusquets Editores. Barcelona: 1997.
Internetgrafia
- Entrada 'Superman (1978 film)' a la Wikipèdia en anglès: <https://en.wikipedia.org/wiki/Superman_%281978_film%29>.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada