Prèambul
The silence of the lambs (Jonathan Demme, 1991) és una obra que vull passar a comentar amb la imposició d'algunes regles prèvies que delimitaran el camí del meu escrit.
En primer lloc, vull ser més aviat breu (a diferència de les dues entrades anteriors) i és que, en principi, no tinc pràcticament res a afegir a tot el que l'equip creador de la pel·lícula ja va comentar. Immediatament us recomano el documental Inside the labyrinth: the making of 'The silence of the lambs' (2001) que es va fer deu anys després de la peli, per a l'edició en DVD. Té una hora de durada i trobo que és molt satisfactori, com ho són sovint aquesta mena de 'making of' generosos que s'han fet temps després de l'estrena i per tant amb l'afegit de l'experiència cultural que la pel·lícula ha proporcionat. El factor del temps transcorregut acostuma a beneficiar el documental, dotat de major perspectiva en tots els sentits i d'interpretacions més madures i interessants sobre l'objecte que les que podria tenir una breu featurette simultània o propera a l'estrena del film. Bé; sempre que em basi en la informació proporcionada al documental, ho referiré degudament. Tanmateix, és possible que difereixi del mateix amb interpretacions pròpies.
En segon lloc, no sóc cap entès en psicologia, criminologia o dret penal. Sóc expert en res de res, i no tinc ganes d'intentar compensar-ho mitjançant una investigació amb la Wikipèdia al voltant del fenòmen dels serial killers. Sí que m'hi vaig posar durant unes hores, ara farà uns anys, en una ocasió en què acabava de veure la pel·lícula, però per la naturalesa terrible, tràgica i desagradable del fenòmen, la meva memòria va esborrar en pocs dies tot allò que havia llegit. A més, em nego a alimentar el sensacionalisme al voltant d'aquesta temàtica, i no penso mencionar el nom o els respectius casos de cap dels infames perpetradors. Un comentari meu de la pel·lícula, en aquest blog, no anirà per aquest camí.
1. El gènere
Tal i com es diu al "making of", la pel·lícula és tot un híbrid de diversos gèneres possibles. Primordialment, crec que podem parlar de drama criminal, d'història de detectius i de pel·lícula d'horror. Tot i així, la pel·lícula resulta tan singular i autèntica, tan original, que no resulta fàcil etiquetar-la sota un gènere tradicional. En aquest sentit, penso que cal donar la raó als actors del documental quan vénen a suggerir el fet que la pel·lícula va reinventar el "gènere de psicòpates". Al meu parer, The silence of the lambs va aportar algunes novetats formals que han quedat sòlidament establertes. Tractaré d'examinar-les més endavant.
És clar que The silence of the lambs no és la primera pel·lícula de psicòpates. Durant els temps del cinema mut, el gran Alfred Hitchcock va iniciar el gènere amb la misteriosa The lodger (1927). Tres anys més tard, Fritz Lang va estrenar la seva primera pel·lícula sonora, M (1931), on l'actor Peter Lorre interpretava un assassí en sèrie d'infants que acaba sent la presa d'una monumental cacera popular. En certa manera, la pel·lícula de Lang identificava el caracter de tabú social i la consegüent llacuna judicial i de coneixement científic al voltant d'aquesta mena de crims espantosos. Més tard, dins l'infame documental Der ewige Jude (1940), els nazis no varen dubtar en tergiversar aquell treball de Peter Lorre per a dimonitzar l'actor dins una llista genèrica de jueus famosos, molts dels quals havien marxat del país quan Hitler va accedir al poder. Després de dirigir un llarg nombre de pel·lícules de crims i misteri, Hitchcock va reprendre el gènere dels psicòpates amb la seva joia Psycho (1960). En síntesi, a partir d'aquest "re-descobriment" del gènere amb Psycho, i al marge del progressiu descens de la censura i del paulatí increment de pel·lícules d'horror, durant les tres dècades següents anirien apareixent, de manera puntual, nous exemples de pel·lícules centrades en la figura del psicòpata. Em vénen al cap els casos The Boston strangler (1968) i Henry: Portrait of a serial killer (1986). Cal advertir que deixo de banda exemples altrament possibles dins un cercle ampliat a la figura del sociòpata (l'homicida en sèrie que no pateix estrictament de psicosi), com serien A clockwork orange (1971) i Taxi driver (1976). Tot i que els personatges principals d'aquestes pel·lícules no deixen d'estar atrapats en el seu laberint psicològic alienat i la seva salut mental es posa en dubte del tot, el factor determinant del seu comportament està fortament ampliat al de la societat sencera, vista com a societat d'alguna manera malalta. Trobo que la línia cap a The silence of the lambs és, en canvi, la caracteritzada per centrar-se en la psicopatologia extrema de l'individu, interpretada en termes de psiquiatria. Una de les aportacions d'aquesta pel·lícula al seu gènere és la d'incrementar una mica més les dosis d'idees, conceptes i terminologia psiquiàtrica... tot plegat per a servir als propòsits dramàtics de la ficció.
2. El contingut i els personatges
The silence of the lambs és una adaptació de la novel·la d'en Thomas Harris, el veritable autor de tota la franquícia "Lecter". Vaig llegir una rere l'altra fa pocs anys. Les quatre novel·les, totes amb adaptacions homònimes al cinema, no estan gens malament, crec, dins les "limitacions" pròpies d'un producte d'entreteniment popular de tipus paperback. L'autor va iniciar la franquícia amb Red Dragon (1981). La pel·lícula Manhunter (1986) està parcialment basada en la novel·la. Després, va escriure The silence of the lambs (1988) i l'adaptació d'aquesta al cinema va elevar l'escriptor a la fama. L'any 1999 va publicar un tercer episodi de la saga, immediatament adaptat amb la pel·lícula Hannibal (2001). Poc després es va rodar l'adaptació fidel de Red Dragon (2002). El 2006, Harris va publicar la quarta entrega, preqüela de les altres tres, alhora que en va escriure el guió per a la respectiva pel·lícula Hannibal rising (2007). És clar que l'èxit de la pel·lícula The silence of the lambs va determinar el llençament del personatge de Lecter al cinema, i les darreres dues novel·les ja es van escriure amb la perspectiva o amb la oferta explícita d'una pel·lícula subsegüent.
2.1. Hannibal Lecter
El Dr. Hannibal Lecter (Anthony Hopkins) és un important personatge secundari a Red Dragon, i encara més important a The silence of the lambs. A Hannibal és co-protagonista, i a Hannibal rising ja és el protagonista absolut interpretat per un altre actor. És interessant preguntar-se per què el personatge ascendeix de categoria narrativa, tot i ser malèvol i antagonista a d'altres personatges, tan de moralment benèvols com del contrari.
És clar que, de bon principi, se'ns posa al personatge en el pedestal propi d'un arch-villain. Fixeu-vos que la figura de Lecter com a geni pervers, generosament introduïda amb antelació a que aparegui i constantment alimentada pels personatges que parlen d'ell, ha de ser d'entrada acceptada per l'espectador i, a partir d'aquí, només ha de ser mantinguda fins al final per tots els altres factors de la narració. Sense procedir amb més comparacions entre les quatre pel·lícules, ja podem dir que a The silence of the lambs el personatge desplega tota la seva "riquesa". Aquesta, però, és la pròpia d'un personatge pla i estàtic. No tan sols no evoluciona la seva condició psicològica i emocional, sinó que tot el pretès poder intel·lectual del personatge té un origen misteriós, com si tot el que diu procedís d'un nucli bàsicament fantàstic; un potencial desconegut, i com a tal vacu, buit de realitat, més propi d'alguna mena d'Übermensch acabat i arrodonit que d'un personatge veritablement imperfecte en el seu procés de viure. Aquesta buidor és reconeixible en el fet que no podem entendre quina és exactament la relació d'incompatibilitat entre els dos rols d'en Lecter, el de gran doctor (ment sana i ben ordenada) i el de pervers psicòpata (ment caòtica sobre la qual no es té control). En principi és una paradoxa, la unió de dos conceptes que s'oposen, però ben aviat és assumida, quan acceptem les premisses de que, tot i ser improbable, una ment "docta" no té perquè ser necessàriament "sana", i que de fet quan més docta és la persona, més malèvola i incisiva pot resultar per als altres. En la realitat hi ha exemples reals (els acusats al Judici de Nüremberg, sense anar més lluny). D'altra banda, entenc que la ment del psicòpata no té perquè ser caòtica, sinó que pot ser ordenada i alhora desviada o degenerada, a jutjar tan sols pels barems morals de la societat. Tot plegat un enigma.
Tan sí com no, crec que el personatge del doctor Chilton (Anthony Heald) ens despista, potser degut a la seva pròpia incompetència, quan descriu en Lecter com "a pure psychopath". Al meu parer, la clau de la versemblança rau en considerar en Lecter com un sociòpata i no pas un psicòpata. Tan sí com no, el misteri sobre el potencial malèvol de Lecter, juntament amb la seva naturalesa enigmàtica, formen part de l'aura que l'envolta. Tan el tarannà aristocràtic com la politeness del personatge (ja presents a la novel·la) contribueixen a potenciar-lo, tot plegat de manera ben vehiculada per la versemblança i els talents del britànic Anthony Hopkins, que va entendre la necessitat de fer "el contrari" del que l'espectador estarà esperant quan se li anuncia un monstre.
2.2. Clarice Starling
Clarice Starling (Jodie Foster) és la protagonista de la pel·lícula, una aspirant a graduar-se com a agent de l'FBI que esdevé paulatinament involucrada en la missió de recerca i captura d'un assassí en sèrie a punt de matar de nou. Els autors de la pel·lícula, al 'making of', vénen a subratllar el gènere femení del rol protagonista com a clau per diferenciar-la dels tipus convencionals d'heroi policial masculí. És a dir, del que altrament seria el policia "dur" que ho aguanta tot, o bé el detectiu perspicaç que és capaç d'avançar-se a tothom perquè té una habilitat innata per detectar, per empatitzar o per analitzar, i així descobrir el pensament de la seva presa. Clarice és forta i perspicaç, però aquestes habilitats no destaquen com en les d'un arquetip ideal que pot enfrontar-se a tot el que calgui i resoldre el problema amb una virtuositat de la què ningú més n'és capaç. Per contra, la protagonista ens fa tocar de peus a terra gràcies a la seva vulnerabilitat. Una vulnerabilitat que, tanmateix, no és arquetípica i per diversos motius ens resulta ben versemblant. M'explicaré...
Examinem el perfil de la protagonista i el com actúa en les situacions que se li presenten. De bon principi, se'ns dóna a conèixer que Clarice té una bona base de preparació física, psicològica i emocional com a recluta de l'FBI. No obstant, es tracta d'una formació que encara no ha acabat. Li manca, per tant, l'experiència. A partir d'aquí, al llarg de la pel·lícula es manté la condició de possible vulnerabilitat sense que Clarice arribi mai a defallir, si més no sense aixecar-se immediatament. Clarice no és en absolut una damsel in distress, de la mateixa manera que no és un arquetip invulnerable, i per tant el seu personatge es troba en un terme mig. Tots els altres personatges alimenten la noció que Clarice no és aparentment "prou forta" per a allò que se li presentarà i, malgrat tot, ella serà constant fins a superar-ho tot. De bon principi, pel fet de ser una dona, haurà d'aguantar els "acostaments" indesitjats d'una gran majoria de personatges masculins, inclòs d'en Lecter. Per darrer, quan finalment es troba en el laberíntic niu de terror d'en Jame Gumb, Clarice haurà de ser capaç de vèncer la bèstia. En el 'making of', es diu que Jodie Foster va referir-se, durant el rodatge, al mite de Teseu en el laberint del Minotaure. Podríem dir que Clarice és Teseu i és també Ariadna (sense la qual Teseu no hagués trobat el camí dins el laberint), o bé és un terme mig entre ambdós. La vulnerabilitat, al cap i a la fi, no és tan una característica del personatge de Clarice, veritable exemple de fortalesa professional, com en realitat una condició pressuposada pels altres personatges i pels espectadors.
Al cap i a la fi, la vulnerabilitat, psicològica i emocional, és una característica humana. Com a tal, i al marge de rols imposats, és un tret natural i propi de la majoria d'éssers humans, independentment del seu gènere. En la realitat, la majoria d'homes i dones som naturalment vulnerables a l'horror. És clar que el personatge de Clarice és veritablement innovador, tan per desafiar la convenció i els arquetips de rol masculí com per l'aportació amb què la desafia, l'alternativa que el personatge ofereix per superar les dificultats: la de la professionalitat.
2.3. Els paisatges i l'ambient
Trobo que, a The silence of the lambs, les ambientacions juguen un paper important. L'atmosfera freda i humida dels paisatges feréstecs, l'ambient més aviat trist al voltant de les edificacions i localitzacions urbanes, rodades a Pittsburgh, Pennsylvania; el caràcter igualment trist de molts interiors, fins i tot angoixant quan es tracta de la llar dels psicòpates, tot plegat té un paper actiu en calibrar el to emocional adequat. Ho procura la fotografia escollida per Jonathan Demme, i a càrrec de Tak Fujimoto, amb l'elecció dels colors, de la llum, etc.
Evidentment, aquesta acurada caracterització de les ambientacions no té pas la mateixa intensitat que en altres pel·lícules, com per exemple en les de terror gòtic. Les primeres pel·lícules de monstres, com Dracula (1931) o Frankenstein (1931), varen heretar i adaptar al cinema el llegat romàntic de les obres literàries de les quals procedeixen. Obres que havien descrit amb riquesa uns paisatges hiperbòlicament "actius" i unes ambientacions que engolfen sense pietat les emocions dels personatges i dels espectadors. La característica romàntica va passar al cinema, per al seu ús amb lliure albir. Ho veiem també en thrillers com The lodger (1927) o The most dangerous game (1932). En el cas de The silence of the lambs, la caracterització de l'ambientació i la tria del clima i dels paisatges es troba dins uns paràmetres més moderats o "realistes", és a dir, en acord amb la versemblança que la història requereix, però tot i així no deixen de ser ambientacions amb un intens potencial emotiu. A tall d'exemple, diria que la mesura escollida és força equivalent a la d'un altre projecte coetani: la sèrie per a televisió Twin Peaks (1990-1991).
Penso que The silence of the lambs va contribuir a configurar aquest recurs ambiental "actiu" (envers la idea de "casual") en una mesura adequada per a les pel·lícules de psicòpates. No és que ens ho trobem sempre, però hi ha alguns exemples que ho corroboren, com l'esplèndida pel·lícula per a televisió Citizen X (1995) o també els "thrillers a la neu" de tipus The snowman (2017). En altres casos, com el de la pretensiosa pel·lícula Seven (1995) o a Kiss the girls (1997), el recurs ambiental "actiu" queda tan sols reduït als escenaris interiors que han patit "el pas del psicòpata", és a dir la seva llar i les escenes dels crims.
3. El tema
Sense voler anar més lluny ni mirar de trobar més temes possibles a la pel·lícula, diria que el tema central és el següent: la necessitat i conveniència d'una base científica que pugui guiar i acompanyar eficientment la tasca policial de recerca i captura dels assassins en sèrie. És a dir, aplaudir la tasca que du a terme l'FBI quan una o més circumstàncies li otorguen la jurisdicció (perquè es cometen homicidis en estats diferents, perquè hi ha segrest, etc.).
Una derivació del tema seria també la necessitat de reprendre i revisar el gènere dels psicòpates i els assassins en sèrie en la ficció, per a fer-ho més d'acord amb la base científica i amb la realitat, tot desmuntant tabús i desmentint prejudicis que enfosqueixen els fets. Tot implica reconèixer que el fenòmen existeix i que la societat en la qual té lloc no n'ha de negar la realitat.
4. Conclusions
M'agradaria remarcar el tret de novetat que per a mi és The silence of the lambs dins el repertori sencer del cinema. Com deia, crec que reprèn el gènere dels psycho-killers i hi aporta elements formals que determinen el to de thrillers posteriors de tota mena. D'altra banda, en la seva originalitat, és una pel·lícula ben autèntica en la qual tots els elements hi juguen un paper equil·librat, sense explotar recursos o aspectes concrets per sobre de l'harmonia del conjunt.
Recordem que va ser una pel·lícula amb un pressupost baix per a Hollywood, només 20 mil·lions de dòlars, i en la qual, potser amb l'excepció de Jodie Foster, hi van participar actors i tècnics relativament poc consagrats (aleshores). En poc temps va esdevenir un èxit de taquilla i de crítica; i, entre d'altres premis, va obtenir els Òscar a millor pel·lícula, millor director (Jonathan Demme), millor actriu (Jodie Foster), millor actor (Anthony Hopkins) i millor guió adaptat (Ted Tally). Aquests són els "big five", els cinc Òscars més destacats (tenint en compte que la categoria de millor guió n'inclou dues, la de guió original i la d'adaptat). En la història del cinema, només han estat obtinguts tots cinc en tres ocasions. La tercera és el 1991 amb The silence of the lambs.
Un aspecte positiu més que trobo en la pel·lícula, i que no voldria passar com inadvertit, és també el de contribuir amb la idea de no "cosificar" la víctima, dotant-la de més dimensió humana i de veu que com és habitual en altres pel·lícules del gènere. La idea és explícita durant la pel·lícula, a partir del segrest de la jove Catherine Martin (Brooke Smith), i crec que a més d'implicar un major efecte compassiu en altres personatges, el propòsit té especialment aquest efecte per a l'espectador. Si hi ha una característica força freqüent en els homicidis a la ficció és l'esmentada "cosificació" de les víctimes, la identitat de les quals tendim a voler ignorar. A The silence of the lambs la qüestió es treballa en sentit contrari, vers la nostra sensibilització.
En definitiva, la pel·lícula ens obre els ulls a l'horror però no ho fa de manera gratuïta. L'horror no gaudeix d'un protagonisme en sí mateix, sinó que és circumstancial als fets delictius de la trama. Per encarar els fets, cal adoptar un punt de vista objectiu i aplicar el rigor científic, més enllà del virtuosisme del detectiu isolat i vers el treball en equip. Fins i tot la brillant perversitat d'en Lecter pot esdevenir en mera pedanteria i obscurantisme auto-indulgent del personatge quan això s'aplica amb eficiència. Al cap i a la fi, com deia abans, una societat que crea depredadors ha de posar l'esforç en comprendre'n la naturalesa i el funcionament per tal d'aprendre a aturar-los, així com de prevenir-ne l'existència mitjançant el coneixement compartit de les possibles causes.
No he mencionat encara la metàfora del "silenci dels anyells", el silenci dels innocents, que miren a una altra banda quan un altre és escorxat. Sigui perquè no identifiquen la figura del depredador fins que és massa tard, sigui perquè l'evolució natural d'aquests animals no els ha dotat de més defenses que el "campi qui pugui", els anyells miren cap a una altra banda i cerquen la protecció del ramat. La metàfora té diverses possibilitats. Al meu parer, el silenci dels anyells en aquest context significa el silenci en matèria de coneixement.
En el món contemporani i occidental, podem remuntar-nos al cas d'en Jack the Ripper i adonar-nos que el volum de sensacionalisme al voltant dels crims de "depredadors d'humans" ha correspòs sovint a la ignorància sobre els mateixos. The silence of the lambs convida a obrir una etapa nova i a consolidar la modernització de la investigació científica als ulls d'una societat que tradicionalment ha preferit no veure certes coses de sí mateixa que li resultaven inexplicables.
5. La música
La música a The silence of the lambs és obra del compositor Howard Shore. Donat que no en tinc el disc, no he prestat més atenció que durant la pel·lícula o bé escoltant el tema inicial que s'incloïa en una vella recopilació de diverses pel·lícules, publicada a Espanya sota el nom "Banda Sonora Original" (MCA, 1992). La peça, com a tema principal, és representativa de la història que tindrà lloc a la pel·lícula. Comença com qui diu "Hi havia una vegada" per tal de narrar un conte, i seguidament ens endinsa en una atmosfera misteriosa com la dels fets espantosos que tindran lloc. Progressivament, com si s'acompanyés la persistent tasca detectivesca, la peça ens porta per moments emocionals diversos, molts dels quals estan marcats per un bucle constant de tres notes que dibuixa bé l'emoció de l'angoixa. La música il·lustra bé les emocions de la pel·lícula, i no és d'estranyar que faci patir una mica. No la recomano per a menors.
Hi ha un tret de Howard Shore que al meu parer el distingeix de la gran majoria de compositors de música orquestral per a cinema. Les bandes sonores d'en Shore són molt diferents entre elles, i no resulta fàcil establir-ne similituds. Fixeu-vos-hi com, malauradament, passa el contrari en els casos de John Williams, John Barry, Danny Elfman i d'altres. M'agradaria felicitar Howard Shore en aquest sentit.
Per cert, pel que fa a la música incidental de la pel·lícula, és a dir, a la música que els mateixos personatges escolten, potser algú es preguntarà quina és la música que escolta en Lecter quan es deleita dins la seva darrera cel·la, tot just abans d'escapar-se'n. Es tracta de les Variacions Goldberg (BWV 988) del compositor Johann Sebastian Bach (1685-1750). Concretament, a la pel·lícula s'hi escolten l'Ària inicial i la Variació 7 'al tempo di Giga'. Si les teniu en un CD, correspondran a les pistes 1 i 8. Que en gaudiu!
Gràcies,
A.
2.2. Clarice Starling
Clarice Starling (Jodie Foster) és la protagonista de la pel·lícula, una aspirant a graduar-se com a agent de l'FBI que esdevé paulatinament involucrada en la missió de recerca i captura d'un assassí en sèrie a punt de matar de nou. Els autors de la pel·lícula, al 'making of', vénen a subratllar el gènere femení del rol protagonista com a clau per diferenciar-la dels tipus convencionals d'heroi policial masculí. És a dir, del que altrament seria el policia "dur" que ho aguanta tot, o bé el detectiu perspicaç que és capaç d'avançar-se a tothom perquè té una habilitat innata per detectar, per empatitzar o per analitzar, i així descobrir el pensament de la seva presa. Clarice és forta i perspicaç, però aquestes habilitats no destaquen com en les d'un arquetip ideal que pot enfrontar-se a tot el que calgui i resoldre el problema amb una virtuositat de la què ningú més n'és capaç. Per contra, la protagonista ens fa tocar de peus a terra gràcies a la seva vulnerabilitat. Una vulnerabilitat que, tanmateix, no és arquetípica i per diversos motius ens resulta ben versemblant. M'explicaré...
Examinem el perfil de la protagonista i el com actúa en les situacions que se li presenten. De bon principi, se'ns dóna a conèixer que Clarice té una bona base de preparació física, psicològica i emocional com a recluta de l'FBI. No obstant, es tracta d'una formació que encara no ha acabat. Li manca, per tant, l'experiència. A partir d'aquí, al llarg de la pel·lícula es manté la condició de possible vulnerabilitat sense que Clarice arribi mai a defallir, si més no sense aixecar-se immediatament. Clarice no és en absolut una damsel in distress, de la mateixa manera que no és un arquetip invulnerable, i per tant el seu personatge es troba en un terme mig. Tots els altres personatges alimenten la noció que Clarice no és aparentment "prou forta" per a allò que se li presentarà i, malgrat tot, ella serà constant fins a superar-ho tot. De bon principi, pel fet de ser una dona, haurà d'aguantar els "acostaments" indesitjats d'una gran majoria de personatges masculins, inclòs d'en Lecter. Per darrer, quan finalment es troba en el laberíntic niu de terror d'en Jame Gumb, Clarice haurà de ser capaç de vèncer la bèstia. En el 'making of', es diu que Jodie Foster va referir-se, durant el rodatge, al mite de Teseu en el laberint del Minotaure. Podríem dir que Clarice és Teseu i és també Ariadna (sense la qual Teseu no hagués trobat el camí dins el laberint), o bé és un terme mig entre ambdós. La vulnerabilitat, al cap i a la fi, no és tan una característica del personatge de Clarice, veritable exemple de fortalesa professional, com en realitat una condició pressuposada pels altres personatges i pels espectadors.
Al cap i a la fi, la vulnerabilitat, psicològica i emocional, és una característica humana. Com a tal, i al marge de rols imposats, és un tret natural i propi de la majoria d'éssers humans, independentment del seu gènere. En la realitat, la majoria d'homes i dones som naturalment vulnerables a l'horror. És clar que el personatge de Clarice és veritablement innovador, tan per desafiar la convenció i els arquetips de rol masculí com per l'aportació amb què la desafia, l'alternativa que el personatge ofereix per superar les dificultats: la de la professionalitat.
2.3. Els paisatges i l'ambient
Trobo que, a The silence of the lambs, les ambientacions juguen un paper important. L'atmosfera freda i humida dels paisatges feréstecs, l'ambient més aviat trist al voltant de les edificacions i localitzacions urbanes, rodades a Pittsburgh, Pennsylvania; el caràcter igualment trist de molts interiors, fins i tot angoixant quan es tracta de la llar dels psicòpates, tot plegat té un paper actiu en calibrar el to emocional adequat. Ho procura la fotografia escollida per Jonathan Demme, i a càrrec de Tak Fujimoto, amb l'elecció dels colors, de la llum, etc.
Evidentment, aquesta acurada caracterització de les ambientacions no té pas la mateixa intensitat que en altres pel·lícules, com per exemple en les de terror gòtic. Les primeres pel·lícules de monstres, com Dracula (1931) o Frankenstein (1931), varen heretar i adaptar al cinema el llegat romàntic de les obres literàries de les quals procedeixen. Obres que havien descrit amb riquesa uns paisatges hiperbòlicament "actius" i unes ambientacions que engolfen sense pietat les emocions dels personatges i dels espectadors. La característica romàntica va passar al cinema, per al seu ús amb lliure albir. Ho veiem també en thrillers com The lodger (1927) o The most dangerous game (1932). En el cas de The silence of the lambs, la caracterització de l'ambientació i la tria del clima i dels paisatges es troba dins uns paràmetres més moderats o "realistes", és a dir, en acord amb la versemblança que la història requereix, però tot i així no deixen de ser ambientacions amb un intens potencial emotiu. A tall d'exemple, diria que la mesura escollida és força equivalent a la d'un altre projecte coetani: la sèrie per a televisió Twin Peaks (1990-1991).
Penso que The silence of the lambs va contribuir a configurar aquest recurs ambiental "actiu" (envers la idea de "casual") en una mesura adequada per a les pel·lícules de psicòpates. No és que ens ho trobem sempre, però hi ha alguns exemples que ho corroboren, com l'esplèndida pel·lícula per a televisió Citizen X (1995) o també els "thrillers a la neu" de tipus The snowman (2017). En altres casos, com el de la pretensiosa pel·lícula Seven (1995) o a Kiss the girls (1997), el recurs ambiental "actiu" queda tan sols reduït als escenaris interiors que han patit "el pas del psicòpata", és a dir la seva llar i les escenes dels crims.
3. El tema
Sense voler anar més lluny ni mirar de trobar més temes possibles a la pel·lícula, diria que el tema central és el següent: la necessitat i conveniència d'una base científica que pugui guiar i acompanyar eficientment la tasca policial de recerca i captura dels assassins en sèrie. És a dir, aplaudir la tasca que du a terme l'FBI quan una o més circumstàncies li otorguen la jurisdicció (perquè es cometen homicidis en estats diferents, perquè hi ha segrest, etc.).
Una derivació del tema seria també la necessitat de reprendre i revisar el gènere dels psicòpates i els assassins en sèrie en la ficció, per a fer-ho més d'acord amb la base científica i amb la realitat, tot desmuntant tabús i desmentint prejudicis que enfosqueixen els fets. Tot implica reconèixer que el fenòmen existeix i que la societat en la qual té lloc no n'ha de negar la realitat.
4. Conclusions
M'agradaria remarcar el tret de novetat que per a mi és The silence of the lambs dins el repertori sencer del cinema. Com deia, crec que reprèn el gènere dels psycho-killers i hi aporta elements formals que determinen el to de thrillers posteriors de tota mena. D'altra banda, en la seva originalitat, és una pel·lícula ben autèntica en la qual tots els elements hi juguen un paper equil·librat, sense explotar recursos o aspectes concrets per sobre de l'harmonia del conjunt.
Recordem que va ser una pel·lícula amb un pressupost baix per a Hollywood, només 20 mil·lions de dòlars, i en la qual, potser amb l'excepció de Jodie Foster, hi van participar actors i tècnics relativament poc consagrats (aleshores). En poc temps va esdevenir un èxit de taquilla i de crítica; i, entre d'altres premis, va obtenir els Òscar a millor pel·lícula, millor director (Jonathan Demme), millor actriu (Jodie Foster), millor actor (Anthony Hopkins) i millor guió adaptat (Ted Tally). Aquests són els "big five", els cinc Òscars més destacats (tenint en compte que la categoria de millor guió n'inclou dues, la de guió original i la d'adaptat). En la història del cinema, només han estat obtinguts tots cinc en tres ocasions. La tercera és el 1991 amb The silence of the lambs.
Un aspecte positiu més que trobo en la pel·lícula, i que no voldria passar com inadvertit, és també el de contribuir amb la idea de no "cosificar" la víctima, dotant-la de més dimensió humana i de veu que com és habitual en altres pel·lícules del gènere. La idea és explícita durant la pel·lícula, a partir del segrest de la jove Catherine Martin (Brooke Smith), i crec que a més d'implicar un major efecte compassiu en altres personatges, el propòsit té especialment aquest efecte per a l'espectador. Si hi ha una característica força freqüent en els homicidis a la ficció és l'esmentada "cosificació" de les víctimes, la identitat de les quals tendim a voler ignorar. A The silence of the lambs la qüestió es treballa en sentit contrari, vers la nostra sensibilització.
En definitiva, la pel·lícula ens obre els ulls a l'horror però no ho fa de manera gratuïta. L'horror no gaudeix d'un protagonisme en sí mateix, sinó que és circumstancial als fets delictius de la trama. Per encarar els fets, cal adoptar un punt de vista objectiu i aplicar el rigor científic, més enllà del virtuosisme del detectiu isolat i vers el treball en equip. Fins i tot la brillant perversitat d'en Lecter pot esdevenir en mera pedanteria i obscurantisme auto-indulgent del personatge quan això s'aplica amb eficiència. Al cap i a la fi, com deia abans, una societat que crea depredadors ha de posar l'esforç en comprendre'n la naturalesa i el funcionament per tal d'aprendre a aturar-los, així com de prevenir-ne l'existència mitjançant el coneixement compartit de les possibles causes.
No he mencionat encara la metàfora del "silenci dels anyells", el silenci dels innocents, que miren a una altra banda quan un altre és escorxat. Sigui perquè no identifiquen la figura del depredador fins que és massa tard, sigui perquè l'evolució natural d'aquests animals no els ha dotat de més defenses que el "campi qui pugui", els anyells miren cap a una altra banda i cerquen la protecció del ramat. La metàfora té diverses possibilitats. Al meu parer, el silenci dels anyells en aquest context significa el silenci en matèria de coneixement.
En el món contemporani i occidental, podem remuntar-nos al cas d'en Jack the Ripper i adonar-nos que el volum de sensacionalisme al voltant dels crims de "depredadors d'humans" ha correspòs sovint a la ignorància sobre els mateixos. The silence of the lambs convida a obrir una etapa nova i a consolidar la modernització de la investigació científica als ulls d'una societat que tradicionalment ha preferit no veure certes coses de sí mateixa que li resultaven inexplicables.
5. La música
La música a The silence of the lambs és obra del compositor Howard Shore. Donat que no en tinc el disc, no he prestat més atenció que durant la pel·lícula o bé escoltant el tema inicial que s'incloïa en una vella recopilació de diverses pel·lícules, publicada a Espanya sota el nom "Banda Sonora Original" (MCA, 1992). La peça, com a tema principal, és representativa de la història que tindrà lloc a la pel·lícula. Comença com qui diu "Hi havia una vegada" per tal de narrar un conte, i seguidament ens endinsa en una atmosfera misteriosa com la dels fets espantosos que tindran lloc. Progressivament, com si s'acompanyés la persistent tasca detectivesca, la peça ens porta per moments emocionals diversos, molts dels quals estan marcats per un bucle constant de tres notes que dibuixa bé l'emoció de l'angoixa. La música il·lustra bé les emocions de la pel·lícula, i no és d'estranyar que faci patir una mica. No la recomano per a menors.
Hi ha un tret de Howard Shore que al meu parer el distingeix de la gran majoria de compositors de música orquestral per a cinema. Les bandes sonores d'en Shore són molt diferents entre elles, i no resulta fàcil establir-ne similituds. Fixeu-vos-hi com, malauradament, passa el contrari en els casos de John Williams, John Barry, Danny Elfman i d'altres. M'agradaria felicitar Howard Shore en aquest sentit.
Per cert, pel que fa a la música incidental de la pel·lícula, és a dir, a la música que els mateixos personatges escolten, potser algú es preguntarà quina és la música que escolta en Lecter quan es deleita dins la seva darrera cel·la, tot just abans d'escapar-se'n. Es tracta de les Variacions Goldberg (BWV 988) del compositor Johann Sebastian Bach (1685-1750). Concretament, a la pel·lícula s'hi escolten l'Ària inicial i la Variació 7 'al tempo di Giga'. Si les teniu en un CD, correspondran a les pistes 1 i 8. Que en gaudiu!
Gràcies,
A.
Internetgrafia
- Entrada 'The silence of the lambs (film)' a la Wikipèdia en anglès [article en línia]: <https://en.wikipedia.org/wiki/The_Silence_of_the_Lambs_(film)>.
- Entrada 'The lodger: a story of the London fog' a la Wikipèdia en anglès [article en línia]: <https://en.wikipedia.org/wiki/The_Lodger:_A_Story_of_the_London_Fog>.
- Entrada 'Thomas Harris' a la Wikipèdia en anglès [article en línia]: <https://en.wikipedia.org/wiki/Thomas_Harris>.
- Entrada 'Goldberg Variations' a la Wikipèdia en anglès [article en línia]: <https://en.wikipedia.org/wiki/Goldberg_Variations>.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada